Tot es pot defensar si es fa pacíficament i en positiu. En aquest sentit la via catalana per la independència és exemplar. Cal treure's el barret davant la capacitat de mobilització i d'organització de l'ANC. Els actes que organitza cada 11 de setembre són engrescadors i pacífics. La seva facilitat per moure masses impressiona. Són actes d'afirmació nacional d'una vistositat i espectacularitat fora de dubte. Els assistents a la via se senten part d'una gran gesta i es fidelitzen per sempre més. Després de participar en la cadena humana hom queda lligat, encadenat, a la seva causa. Una causa que ja no es qüestiona. Ja no cal debatre si la independència és o no el millor per Catalunya: queda fora de tota discussió.

Això és, justament, el que m'amoïna. Perquè mes enllà de banderetes i samarretes, més enllà d'emocions patriòtiques, trobo a faltar un autèntic debat, amb arguments contrastats, amb un anàlisi acurada de les possibilitats reals, dels problemes que tot plegat planteja. No és que m'agradi tirar aigua al vi, però crec que ens manca un cert capteniment que refredi l'eufòria i les presses de certs sectors independentistes. Traslladen als catalans la sensació que el procés cap a la independència no té marxa enrere, que es pot fer i que ens portarà una millora de la nostra situació. I tot això no és gens clar.

Cap on ens porta la Via Catalana per la Independència? Què passarà si és fa una consulta? Crec que només hi ha tres escenaris possibles. Un és que, malgrat tot, no s'aconsegueixi la independència, i el resultat serà que tindrem mitja Catalunya frustrada. Un segon és que s'aconsegueixi i que, llavors, els ciutadans s'adonin que no és el que es pensaven, que la via no ens ha dut a la terra promesa, que els problemes i els sacrificis a què ens enfrontem són enormes i que no vivim millor, sinó tot el contrari; llavors tindrem tot un país frustrat. Un tercer escenari seria que, assolida la independència, tot es resol la mar de bé, Espanya i la resta del món s'hi posen bé, Catalunya esdevé la terra de Xauxa i tots els problemes es resolen fàcilment, però aquest és l'escenari d'un conte de fades i, com que ja sóc adulta, ja no crec en els contes de fades.

El cert és que la independència és molt cara i no hi ha un euro a la caixa, com es prova pel fet que el Govern català, avui, no paga les factures. Encara que administréssim els propis recursos, les despeses que hauríem d'assumir en un Estat propi depassen de molt els cèlebres 16.000 milions del dèficit fiscal. Que no fem el conte de la lletera!

L'endemà de proclamar un Estat independent ens trobaríem amb un problema greu: Quines lleis aplicaríem? Caldria redactar i aprovar tot un cos legislatiu nou, des d'una Constitució pròpia a lleis fiscals, mercantils etc. A banda que tot això és llarg i que, mentrestant hi hauria uns buits legals que produirien inseguretat jurídica, dubto de la capacitat per posar-se d'acord d'un Parlament que enguany ha sigut incapaç de tramitar uns Pressupostos o que en més de trenta anys ha sigut incapaç de fer una llei electoral pròpia, tot i que en tenia l'obligació. Voldria que algú expliqués com s'ho faran per resoldre aquest problema. Un dels molts problemes que se suscitarien en un nou Estat, que requereix un munt d'instruments, com un Banc Central, un sistema de defensa del país, i tants d'altres problemes.

Caldria firmar nombrosos tractats, demanar l'accés a nombroses organitzacions. Tot això amb la més que probable oposició de l'Estat espanyol. Espanya no es pot permetre perdre Catalunya, seria un suïcidi econòmic. Però és que Europa tampoc. Mai se'ns facilitaria l'entrada a la Unió Europea, perquè seria un precedent perillós que ?obriria la caixa dels trons i l'atomització d'Europa. I els interessos, no ho dubteu, són més forts que els principis i les possibles simpaties sobre el procés català.

Tot plegat és molt complicat, una tasca ingent i una situació del país que pot foragitar moltes empreses. Perquè el diner vol seguretat, vol estabilitat i no està per aventures. I si els nostres polítics tenen pensat com fer-ho per resoldre tots aquest previsibles problemes, vull saber-ho, reclamo que m'ho expliquin. Hi tinc dret. Mentre no ho facin no puc estar a favor de la independència, aquesta paraula tan bonica, tan romàntica i tan plena de paranys. Perquè es que els catalans soms uns romàntics incurables, i ens deixem dur pel cor ans que per la raó massa vegades.

Cal defugir el pensament únic que s'està implantant al país. Consulta, independència, dret a decidir. No se sent res més, Esdevé quasi obsessiu. Cal fer-se més preguntes. És l'única sortida? És la solució als nostres problemes? Entre el passat de 1714 i la recerca del somni d'un Estat propi, entre el passat i un incert futur, no estem perdent el present?.. Si perdem el present perdem el futur. La via catalana el que ha demostrat és que tenim un gran poble, capaç de gestes que deixen bocabadats, capaç de donar-ho tot. Un poble que mereix que se l'informi a bastament perquè si se'l consulta pugui prendre la decisió adequada. Un poble que no mereix que se li donin falses esperances que l'aboquin a la frustració. Més seny i ?menys rauxa.

És cert que Catalunya està mal finançada, poc reconeguda, que Madrid no ens entén. Que el Govern central està mancat de reflexos i d'iniciatives sobre la qüestió catalana, que hi ha polítics espanyols que sembla que ens provoquin i empenyin cap a la separació amb les seves accions i les seves declaracions. Cert, Madrid no ho podria fer pitjor. Però és que Catalunya juga al tot o res i a les Espanyes hi ha la sensació que no en tenim mai prou, que ens donin el que ens donin mai no estarem satisfets. Malgrat tot això, crec que no s'han explorat totes les vies. Crec més a cercar complicitats que en la confrontació. I tinc el convenciment que una separació d'Espanya no pot ser amistosa. Si no hi posem intel·ligència, anem al xoc de trens, i podem prendre mal. Cal redreçar el camí. Perquè aquest país no es pot permetre un trencament que ens aboqui a una situació insostenible. La independència no és l'única via catalana ?possible.