Darrerament la Diada Nacional ha anat recobrant l'esperit reivindicatiu que durant anys no havia manifestat de forma tan contundent com darrerament.

Caràcter reivindicatiu però totalment pa?cífic i festiu; exigent però democràtic; massiu i alhora familiar; popular i marcadament polític.

Enllaçar 1,6 milions de persones, ocupant més de quatre-cents quilòmetres de nord a sud del país, assenyala la transversalitat de l'acte, la unió per una causa comuna: recla?mar que Catalunya pugui decidir el seu futur per ser socialment, culturalment i econòmicament més justa. En definitiva un crit a la llibertat.

Aquesta recent diada ha estat, una vegada més, l'escenificació d'un clam popular que ha de ser escoltat, ignorar-lo és perdre credibilitat política i empobrir la qualitat democràtica. Tampoc s'hi val a posar traves servint-se d'una legalitat que admet diferents interpretacions i lectures. El poble s'ha expres?sat al carrer, i no només una vegada, des del 2010 s'ha manifestat reiteradament, contun?dent?ment i massivament. Què més es pot fer, quant més s'ha d'esperar?

És l'hora de donar sortida a un dret legítim de tot poble, perquè hem estat, i som, pacients i assenyats, ja no hi ha excuses per esperar més. Que Catalunya pugui exercitar el dret d'autodeterminació ha passat de ser un anhel reivindicat en les primeres expressions populars de la democràcia, a ser una neces?si?tat social actual.

En aquests moments no es pot ignorar que el país està immers en una greu situació social, cultural, econòmica, provocada per aquesta llarga i ferotge crisi estructural que va laminant els drets, que hem tardat decennis a conquerir. Aquesta preocupació no ha de provocar girar el cap a un altre costat quan al nostre país s'està debatent com volem seguir relacionant-nos amb el nostre entorn polític, quines estructures d'estat cal adoptar, i per sobre de tot, si el poble català pot decidir per determinar el seu futur immediat.

Es pot ser nacionalment independentista i socialment progressista. El que no pot ser, és ajornar cap de les dues vies a un escenari de futur, perquè no ho està garantint ningú. Autodeterminació i política social són eixos paral·lels, complementaris.

Un poble és realment independent quan pot decidir el seu futur i aquest futur pot ser la dependència d'un altre estat, una federació o una interdependència a superestructures estatals. Però per tenir la capacitat de decisió, primer cal haver-se estructurat. Haver decidit què volem ser de grans.

Dins les forces polítiques catalanes cal que es mantingui la diversitat amb un mínim comú denominador i tenir clar quin és. A partir d'aquí vertebrar una unió de forces, tenint clar que els lideratges han de ser compartits, sent generosos, sumant de veritat per un projecte comú.

Els actes que emergeixen de la majoria del poble requereixen gran atenció de la classe política. Aquesta ha d'estar, sense complexos, on és la majoria social i en aquests moments està clamant unitat política i deixar de banda els partidismes perquè hi hagi un canvi i es faci sentir la nostra veu. Per part meva m'hi han trobat i m'hi trobaran. A partir d'ara res pot ser igual.