Gairebé dos mesos ha trigat Mariano Rajoy a contestar la carta d'Artur Mas. S'ha pensat la resposta durant moltes setmanes i al final s'ha decidit. Tots els mots traspuen gran sensibilitat, respecte i educació, la qual cosa és obvia en un senyor gallec, registrador de la propietat, de dretes i a més president del govern. Llàstima que una bona part de companys del seu partit no practiquin la mateixa delicadesa, llevat de notables excepcions com el ministre García-Margallo que, davant de les evidències de l'èxit de la Diada, "demanava unes vies de col·laboració" que no admeten la majoria de càrrecs públics populars ni la premsa conservadora madrilenya.
Mentre Rajoy apunta un diàleg sense caducitat i la vicepresidenta, Sáenz de Santamaria, no es mou d'un guió prestablert, la pilota torna a situar-se a la teulada de la plaça de Sant Jaume. La resposta sembla que tingui un objectiu que no és altre que el de guanyar temps i es podria entendre davant les declaracions ambigües de Mas on apuntava la possiblitat d'unes eleccions plebiscitàries en acabar la present legislatura.
Sembla que els responsables de la Generalitat volen una consulta legal, la qual cosa no és fàcil que Madrid accepti, però Europa no admetrà mai que tot aquest procés tiri endavant sense el vistiplau de l'Estat, encara que sigui d'una manera ambigua.
El conseller Homs ja ho ha dit: té por que tota aquesta negociació que proposa Rajoy sobre no se sap ben bé què, atès que no es refereix en cap moment a un possible referèndum sobre el dret a decidir s'eternitzi en el temps. Els líders sobretot de Convergència són conscients que estan en un carreró amb una sortida molt complicada per als seus interessos electorals. Fins i tot els càrrecs del partit ja no volen que les municipals coincideixin amb les eleccions catalanes atès que la davallada de CiU pot ser important. És ben cert que el processos de transició sempre han devorat els seus protagonistes i ara possiblement succeirà el mateix.
Després de la Diada, a Catalunya hi ha moltes presses i Artur Mas no ho tindrà fàcil. Té fronts oberts d'administració complicada com el seu acord parlamentari amb ERC. Els republicans collen i volen que sí o sí la consulta se celebri el proper any i que es fixi ja la pregunta. El pressing dels Junqueras boys posa contra les cordes un govern que cada dia es veu més clar que improvisa continuament.
En segon lloc, la federació que li dóna suport parlamentari cada dia està més dividida entre els convergents i el grup d'Unió que fan de llepacrestes de Duran, per allò del càrrec de diputat o senador. Els democratacristians també volen guanyar temps per si necessiten canviar de parella de ball, la qual cosa pot passar ja a les eleccions europees on els de CDC somnien anar amb ERC i els d'UDC amb el PNB.
I finalment, el carrer. La gent que lluita per la independència de Catalunya ja no vol més pedaços com podria ser un millor finançament autonòmic o reformes constitucionals on es poguessin sentir més còmodes. Per a ells, el procés no té ja marxa enrere.
Mas i Rajoy ho tenen complicat. Sobretot, el segon perquè els catalans s'han cregut que amb una Catalunya independent seran més rics, gaudiran de menys atur i seran una potència europea. Això a casa nostra es predica cada dia, mentre aquells que haurien de representar l'entesa Catalunya-Espanya estan muts o desapareguts. Només parlen aquells que defensen una Constitució i unes lleis intocables, sense tenir present que la força dels sentiments pot fer caure qualsevol barrera política o jurídica. Els propers mesos seran decisius, però l'escepticisme europeu i alguns ?silencis parlen per si sols. És clar, no hi ha data de caducitat i mentrestant cal fer bullir l'olla.
