No estimo Catalunya, no em provoca cap emoció la senyera i el futur de la llengua catalana no m'interessa (el mateix puc dir d'Espanya, la seva llengua i la seva bandera), prefereixo estimar persones que entitats abstractes. Per això no vaig participar en la Via Catalana, igual que mai no he participat en cap manifestació de motius tan poc elevats com els nacionals. I un últim apunt: respecto els que volen la independència per motius sentimentals -tot i ser estranys per a mi- però ?menyspreo els que la reclamen per motius econòmics: són egoistes que no creuen en la redistribució de la riquesa.

I malgrat tot m'he convertit a l'independentisme. Per un sol motiu: vull deixar Espanya. No suporto aquest lloc anacrònic, on encara hi ha monarquia hereditària, on l'Església té pes polític, on es fan passos enrere en temes com l'avortament i drets socials, on s'il·legalitzen partits per les seves idees -excepte si són d'extrema dreta- i es tanquen diaris, on la fiscalia denuncia revistes per un acudit, on els militars opinen de política, on el que discrepa és acusat de nazi, on són legals fundacions en honor de dictadors, on les banals victòries esportives serveixen per exalçar la nació i quasi la "raça", on el cervell dels dirigents és 50% supèrbia i 50% cretinisme. Vull deixar un país on la muntanya més alta ja no és el Teide sinó la formada per la caspa.

Res d'això no canviarà. Quan hi ha hagut algun intent de modernitzar Espanya, poc han trigat les forces retrògades a tornar les coses al seu lloc. Una solució seria abandonar-la físicament, emigrar, però ja no en faig prou: desitjo, necessito no tenir res a veure amb Espanya, ni un simple document.

En no ser possible deixar Espanya en solitari, abraço l'independentisme només per interès. M'embarco cap a Ítaca si s'hi admeten conversos tot i que, a la vista dels polítics que ens han tocat, en un lloc a coberta per saltar del vaixell així que passem a prop d'un lloc més acollidor.