18 de setembre de 2013
18.09.2013

Avis de lloguer

18.09.2013 | 00:00
Avis de lloguer

"A Alemanya comença a estendre's la pràctica d'exportar els seus avis cap a països de l'Est, on el cost dels geriàtrics és menor en comparació amb el seu poder adquisitiu"

Tenim el debat etern sobre l'ensenyament i l'educació dels infants. Es diu que els mestres i professors poden explicar-nos matèries d'estudi, ens poden introduir en el plaer de saber i obtenir coneixements, però l'educació, entesa com un comportament digne davant la vida i els altres, s'aprèn i té un paper fonamental dins de la família, on els pares i mares ajuden a aprendre pautes de comportament i socialització. Els pares, diuen els educadors, contemplen l'ensenyament com un pàrquing, i han de jugar un paper actiu en la formació de l'infant. Molt lligat a això, tenim el paper que donem als nostres progenitors dins del nucli familiar actual.
Fa pocs dies, s'ha fet públic que comença a estendre's un costum a Alemanya que palesa quina relació té la societat amb la gent gran, generalment envers aquells individus que no es poden valer per ells mateixos i que, agradi o no, impliquen una càrrega per a les famílies, un pes econòmic i humà. A Alemanya comença a estendre's la pràctica d'exportar els seus avis cap a països de l'Est, a on el cost dels geriàtrics és menor en comparació amb el poder adquisitiu dels habitants del país centreuropeu. Com abans havien fet amb les fàbriques de vehicles, d'electrodomèstics o de productes alimentaris. Així, milers d'avis i àvies germànics viuen a països com Hongria, Eslovàquia o la mateixa Polònia, un estat fronterer. I no pensin que són centres a on hi ha infermers i cuidadors que parlen la llengua de Kant, més aviat solen ser centres d'aquests països que accepten gustosos els nouvinguts. Però que, en canvi, no poden atendre a la gent gran en la seva llengua d'origen, i per tant, els avis es troben aïllats per partida doble. No tots els centres són així, perquè n'hi ha de privats que es publiciten en alemany i el personal coneix la llengua i els costums del país. Com comprendran, molts dels familiars d'aquests avis i àvies no poden fer cada setmana o cada quinzena els 700, 800 o 900 quilòmetres que els separen dels seus familiars, i aquests romanen isolats de la família, aïllats en un país estrany, i en definitiva, apartats de l'entorn on es van criar i on han conviscut. Durant dècades, a França es deia que els lampistes eren polonesos, i ja saben que el videojoc dels germans Mario mostra l'origen italià de molts dels lampistes dels Estats Units: ara arriben els geriàtrics dels avis, deslocalitzats, com un producte més de la societat de consum.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema