Ala ciutat de Figueres una munió de dansaires donaren el senyal per unir-se les mans de la cadena humana a les 17.14 hores del passat onze de setembre, inspirant-se amb els rellotges tous de Salvador Dalí al davant del seu Museu. En aquest precís moment s'aplegaren més d'un milió i mig de persones al territori català de punta a punta tot seguint l'antiga Via Augusta, mitjançant una solidària cadena humana. Adults, joves, infants i avis units de mans per tal de proclamar al món sencer el desig d'un poble de decidir el seu futur. Una gegantina senyera al bell mig d'un camp de la comarca de la Selva al costat d'aquesta cadena humana fou el símbol més visible des de l'aire per tal de representar la voluntat d'internacionalitzar aquest desig d'autodeterminació.
Cada quan de celis esdevé quelcom que fa aturar la història d'un poble; tal cosa acaba d'ocórrer durant la celebració de la Festa Nacional de Catalunya d'enguany. Em voleteja pel cap la idea que la Via Catalana és una petita revolució, essent així que tota revolució més que una acceleració de la història és, més aviat, una aturada sobtada en el temps per tal que els ciutadans i ciutadanes d'un poble gaudeixin de l'oportunitat d'exercir una profunda i transcendent reflexió: decidir el camí més adient, decidir el seu futur com a societat i com a nació. Totes les revolucions emocionen a tothom perquè mouen sentiments. Les revolucions violentes mouen els sentiments de la ira i la ràbia desfermada, i tenen, gairebé sempre, un trist i dolorós final; les revolucions pacífiques, en bescanvi, mouen els sentiments de la tolerància, la solidaritat, l'esperança, i, sobretot, la il·lusió, i tenen sempre un feliç i joiós final (Mahatma Gandhi a l'Índia, la revolució dels clavells a Portugal, la cadena humana als països bàltics l'any 1989, etc.) Aquesta petita revolució de l'onze de setembre d'enguany -la petita revolució groga- ha emocionat perquè hem vist una munió de persones unides amb les mans, no ha estat un fet allunyat de les nostres llars que hem vist com quelcom aliè a les nostres preocupacions i neguits, ans al contrari ha despertat en tothom el sentiment de la il·lusió. El filòsof francès Blas Pascal escriví al segle disset: "L'home té il·lusions, així com l'ocell té ales, això és el que el sosté". Aquesta és la gran virtut d'aquesta petita revolució. L'Assemblea Nacional Catalana ha aconseguit despertar aquest noble sentiment entre una majoria de ciutadans ofuscats, des de fa temps, per aquesta crisi tan perllongada com estranya. A hores d'ara han assolit aturar la història; demà caldrà que els poders establerts cerquin, d'una manera consensuada, la fórmula més adient per tal què el poble català decideixi el seu futur, per la qual cosa caldrà que els polítics, tots el polítics -els de Catalunya i els de l'Estat espanyol- mitjançant un pacte de renúncia a la confrontació i, sobretot, l'abandonament de l'immobilisme actual per part d'alguns polítics d'aquí i d'allí, facilitin els instruments adients per tal que el poble pugui expressar la seva opinió, i, demà passat caldrà que pogués triar a través dels seus representants en unes eleccions on estiguin presents totes les opcions -no tan sols dos- quina forma d'Estat propi vol sense barrar el pas a cap legítima opció: Estat Català Independent, Estat Lliure Associat, Estat Federal, Comunitat Autònoma amb pacte fiscal o qualsevol altra forma d'Estat que es pugui plantejar. Aquesta petita revolució ha aturat la història, i, tot evocant la història caldria que el poble català, arribat el moment, decidís tot recordant les paraules del primer president de la República Catalana, en Francesc Macià, que en la seva solemne proclamació el dia 14 d'abril de 1931, amb veu alta i clara digué: "Per Catalunya, pels altres pobles d'Espanya, per la fraternitat de tots el homes i tots els pobles, catalans, sapigueu ser dignes de Catalunya".
