Al mes de setembre han passat moltes coses en el terreny polític i s'ha escalfat l'ambient més del normal, especialment a Catalunya. Mentre uns miren amb esperança una independència propera, altres recelen molt que aquesta independència suposarà ruptures en la convivència fins ara exemplar a Catalunya i més crisi econòmica .

Els dos presidents, el català i l'espanyol, Artur Mas i Mariano Rajoy, respectivament, s'han intercanviat cartes en les quals el segon deixa una porta oberta a la consulta pel "dret a decidir", que equival al dret a decidir la independència de Catalunya respecte a Espanya. Els dos presidents parlen de dialogar dins del marc legal oportú, que per Mariano Rajoy és un, la Constitució i les lleis en vigor, i per a Artur Mas un altre, fent enginyeria jurídica. En realitat, i eliminant eufemismes verbals, del que es tracta és que Catalunya pugui celebrar un referèndum sobre la seva independència, donant-li una vestidura de legalitat. Sobre això, convé dir el que han dit molts, que Rajoy ha mogut peça tard, i ha deixat créixer el moviment independentista sense fer res per evitar-ho, com per exemple no entendre que un canvi de finançament com demanava CiU hauria apaivagat els ànims. A més el Govern de Rajoy no va ser capaç de detectar el moviment que s'estenia entre les classes mitjanes catalanes a favor de l'independentisme, amb l'eslògan que "Madrid ens roba", conseqüència de no resoldre això.

Deia un polític nacionalista català i conseller, Santi Vila, que l'independentisme català viu una mena d'"adolescència", i a més festiva, pensant que la independència s'aconsegueix amb una majoria de vots -encara que sigui minsa- i d'avui per demà, o per l'any vinent, que ja queda poc. Això és d'una ingenuïtat típica de l'adolescència. Els processos independentistes duren força temps i tenen normalment un cost humà i econòmic. I més si es tracta de dividir un Estat de la Unió Europea, llevat que hi hagi una voluntat manifesta de les dues parts a portar a terme el procés de secessió. El comissari Almunia, vicepresident de la Comissió Europea i comissari de la Independència, ha dit que Catalunya quedaria fora de la UE en cas d'assolir la independència. El president de la Comissió, Durao Barroso, ha dit recentment que és difícil governar Europa amb tants estats i tan diversos .

Artur Mas diu que vol la consulta el 2014, encara que molt em temo que aquesta postura caldrà flexibilitzar-la si admet el diàleg amb Rajoy que no vol posar dates al diàleg obert. Al calendari hi ha dues cites electorals pròximes: les eleccions europees al juny pròxim, i eleccions municipals i autonòmiques, a més de les generals, per al 2015 .

D'altra banda, els governs de Madrid i de Barcelona no són unànimes a l'hora de plantejar solucions al problema català. Hi ha veus discrepants. No és el mateix el que diu Rajoy en la seva carta que el que va dir la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, ni el que va dir el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, qualificat de "traïdor" pel diari ABC de Madrid. El Govern català tampoc és unànime i s'observen diferents sensibilitats i diferències entre Artur Mas i el seu portaveu, Francesc Homs, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que va qualificar Espanya com una "anomalia històrica", o el conseller d'Agricultura, Josep Maria Pelegrí, d'Unió Democràtica. Ens trobem per tant davant un diàleg complex .

Admetem que es fa una consulta sobre la independència de Catalunya. Guanyi qui guanyi, si ho fa amb un marge estret (cinquanta-molt pocs per cent), la divisió està servida i ningú és capaç de saber a on ens pot conduir aquesta divisió. Quan el 1973 va caure Salvador Allende a Xile, el líder comunista italià, Enrico Berlinguer, va prendre acurada nota per dir que el comunisme no arribarà a governar Itàlia si treu només un cinquanta i molt pocs per cent dels vots. Va ser quan va obrir la via del "compromís històric", és a dir del pacte amb el partit majoritari, la Democràcia Cristiana, el seu principal enemic polític fins llavors. Va veure que a Itàlia seria difícil governar, si no impossible, amb una fortíssima minoria en contra.

Tot això són dades. N'hi ha molts més, com el fet que la grandíssima majoria dels estats europeus i no europeus, consideren el problema català, igual que el basc, com un assumpte intern d'Espanya, i que s'ha de resoldre amb un acord entre les parts. Els bascos porten gairebé 50 anys demanant la independència, amb un enorme cost en vides humanes fins i tot, i no han aconseguit una altra cosa que una forta autonomia en tema econòmic, i allà les majories independentistes són més grans que les que reflecteix el parlament català.

Podríem arribar a una conclusió sobre el tema català que sembla que té un encaix clar dins de la lògica política i històrica. Catalunya només podrà obtenir la independència amb un acord amb Espanya i amb un acord amb Europa. La independència de Catalunya no es pot entendre en contra d'Espanya i en contra d'Europa. I tal com estan ara les coses, no sembla gens fàcil aconseguir dos consensos en aquests moments.