23 de setembre de 2013
23.09.2013
Diari de Girona

Rèquiem federalista

23.09.2013 | 00:00
Rèquiem federalista

Us confesso que m'hauria agradat molt que Espanya i Catalunya haguessin trobat una forma de convivència basada en el respecte a la diversitat i a la pluralitat. Durant molt temps, em va semblar que hi havia una via que hauria fet possible aquesta convivència. Una via que implica el reconeixement de la pluralitat com un valor positiu de la societat civil; que suposa una estructura policèntrica dels poders públics i que promou la lliure realització de les identitats nacionals mitjançant l'autogovern. Pensava que era possible una entesa en el marc d'un estat federal en el sentit fort de la paraula federal, no en el sentit amb què ara l'utilitzen els dirigents socialistes espanyols, que semblen més aviat interessats a estendre a tot l'Estat el model de federalisme aigualit i low cost que practiquen a l'interior del partit.
No hi ha federalisme que no passi per reconèixer la sobirania i el dret a decidir de les parts que es federen (que inclou, només faltaria, el dret a separar-se) i això està molt lluny del que els dirigents socialistes proposen. A Espanya, només als voltants ideològics i polítics d'Izquierda Unida es pot intuir propensió a entendre aquest tipus de federalisme, però tampoc és que hagin anat gaire enllà en la concreció del seu projecte d'estat, a banda de l'esperançador document favorable al dret a decidir que van signar fa uns mesos amb ICV-EUiA.
La via d'entesa federal va ser dinamitada per moltes i diverses causes: per la política de peix al cove dels governs de CiU en l'etapa de Jordi Pujol, que va prolongar eternament el conflicte territorial; per l'arrogància de la dreta espanyola, que porta en el seu ADN la llavor d'un nacionalisme classista i gore; per la desídia i la manca de valentia del PSOE; per les sentències del Tribunal Constitucional; pel silenci dels intel·lectuals de l'esquerra espanyola... Tot plegat va contribuir a configurar un escenari que ha acabat donant la raó a tots aquells que, com Ramon Caminal feia en el seu llibre El federalisme pluralista, ja advertien fa anys que el federalisme no té sortida quan des d'un nacionalisme estatal no es vol renunciar a la sobirania absoluta sobre el que considera el seu territori nacional, o bé quan, des del nacionalisme d'oposició, es reivindica el dret de sobirania absoluta sobre el seu propi territori d'autodeterminació. No hi ha lloc per a solucions federals quan a una banda o l'altra del conflicte el que predomina és la cultura nacionalista.
Arribats a aquest punt, el dia que ens convoquin a votar el futur de Catalunya, molts direm que sí, que volem la independència, però alguns, juntament amb la papereta afirmativa, dipositarem també a l'urna una llàgrima per la darrera oportunitat perduda de construir un futur on fos possible l'entesa entre dues poblacions en molts aspectes semblants, en altres diferents però sempre respectables. Com diu al seu blog el meu amic Marc Vidal, diputat gironí d'ICV, votaré que sí en un suposat referèndum d'autodeterminació perquè en el moment que algú m'ho pugui preguntar seriosament ja no quedarà cap altre instrument després de les armes de destrucció massiva que ens està aplicant el PP cada dia. Però la independència seguirà sense ser el meu objectiu; serà només una eina per construir un país més just.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit