24 de setembre de 2013
24.09.2013
Diari de Girona

BISBES "TOCACAMPANES"

24.09.2013 | 00:00
BISBES "TOCACAMPANES"

Algunes campanes de campanars, històrics i memorables, no varen repicar la celebració de la Diada, en el moment més significatiu i culminant de la "Via Catalana cap a la Independendencia" 17h.14m (1714) que va aplegar 1.600.000 ciutadans.
"La repicada general de campanes de les esglésies catalanes havia de marcar l'instant en què es formi la cadena humana per la independència el pròxim Onze de Setembre a les 17.14, l'hora simbòlica perquè el campanar de la Seu Vella de Lleida doni el toc d'inici. L'Assemblea Nacional de Catalunya es proposa que aquest repicar s'encomani a altres campanars, en especial en els municipis pels quals passarà la Via Catalana, a tall de sant i senya perquè els participants s'agafin de les mans. Tanmateix, no tots els bisbes catalans veuen de bon ull que l'Església prengui partit a favor de la iniciativa independentista i almenys tres, els de Solsona, Tortosa i Sant Feliu de Llobregat, s'han mostrat partidaris de la neutralitat". (La vanguardia.com 17/9/2013)
Aquest silenci de les campanes, posa en evidència que a Catalunya, hi ha "Bisbes tocacampanes". No vull desmerèixer el respecte que em mereix la seva dignitat episcopal. Simplement, utilitzo aquesta frase feta, "tocacampanes", en el mateix sentit i contingut que descriu el diccionari: "No tenir el discerniment clar".
Aquesta decisió de neutralitat, al meu modest entendre, no ha estat precedida d'un "discerniment clar" perquè no s'ha debatut en els Consells Pastorals de cada Parròquia i en conseqüència no ha tingut en compte, tots els factors socials, històrics, polítics i fins i tot eclesials que devien il·lustrar la important decisió episcopal. És una decisió immadura per poc contrastada que ha esdevingut, al meu entendre, inoportuna i poc considerada per a milers i milers de catalans.
El Concili Vaticà II, ens diu que l'Església és Poble de Déu i les decisions que no són doctrinals, sinó pastorals han de ser compartides corresponsablement amb el cristians de cada Parròquia a través dels seus Consells Pastorals. S'ha fet així? Que jo sàpiga, no hi ha cap notícia en aquest sentit. Si els cristians de base, que viuen la realitat social dels seus pobles, no se'ls consulta, ni se'ls fa corresponsables d'aquestes decisions que els afecten, en què, de què, com i de quina manera, poden ?exercir la corresponsabilitat eclesial?
Monsenyor Pietro Parolin, secretari de l'Estat Vaticà, la mà dreta del Papa Francesc, ha dit recentment "L'Església no es una democràcia. Però fóra bo, en aquests temps, que hi hagi un esperit més democràtic, en el sentit d'escoltar atentament i crec que el Papa ho ha indicat com un ?objectiu del seu pontificat. Una conducció col·legiada de l'Església on es puguin expressar totes les instàncies. Així s'expressa l'electe secretari d'Estat Vaticà, en una entrevista amb El Universal (Religión Digital 12/09/2013)
Es evident que els "Bisbes tocacampanes", no sembla que estiguin en aquesta òrbita. Proclamen neutralitat? Quan ha estat neutral l'Església davant successos socials i polítics que poden canviar el sentit de la història?
La Conferència Episcopal Espanyola, a través de TV13, televisió que financen, no són gens ni mica neutrals davant els anhels i afanys d'independència dels catalans. Ens insulten grollerament, proliferen mentides que denigren el poble de Catalunya.
Com denuncien i combaten els nostres "Bisbes tocacampanes" aquesta manca de neutralitat, d'uns locutors i tertulians d'una televisió que paguem entre tots els catòlics?
Davant les grans causes socials que incideixen en les nostres vides i poden canviar-ne el sentit, cap catòlic pot ser neutral. Podem posicionar-nos en funció de si és una causa justa o injusta. Si afavoreix els febles o els forts. Si és oportuna o inoportuna, però mai romandre neutrals. Crec que això és el que ens ensenya l'Evangeli i la Doctrina Social de l'Església.
El document "Arrels Cristianes de Catalunya" proclamat pels Bisbes de Catalunya el 27 de desembre de 1985, no n'era gens ni mica de neutral. Es ben explícita la posició dels Bisbes a favor de la causa nacional catalana.
El silenci d'aquestes campanes, dóna a entendre que els campanars que han de donar visibilitat a la idiosincràsia catalana, s'estan esberlant.
És una llàstima perquè aquestes campanes havien de repicar amb alegria, pel to cívic, entusiasta, social i geogràficament transversal, familiar, avis, pares, fills i néts, agafats de les mans, amb anhels de llibertat i justícia pel propi país.
Encara que hi hagi discrepàncies en la conveniència de la independència, no són aquestes les formes cristianes d'expressar nobles reivindicacions? No s'han de repicar campanes per un moviment no violent que no va contra ningú, sinó que lluita pels drets del seu poble?
El silenci de les campanes, exclou un dels símbols més arrelats de Catalunya. El toc de campana que crida al poble a sometent, per defensar-se de l'enemic, per defensar-se de les malures de la naturalesa, per a les celebracions alegres i populars. No hi ha alegria, ni dol d'un poble català, orfe del dringar de les campanes.
La simbologia de la campana, convertida en llegenda, te el testimoni fet poesia per Josep Maria de Sagarra, en la "Campana de Sant Honorat" que narra èpicament, la importància per al poble que va tenir la campana de la catedral de Barcelona a la Guerra de Successió. No només marcava les hores sinó que va repicar repetides vegades alertant als defensors de la ciutat. Era el toc de sometent. Tothom sabia a quina plaça havia d'anar, i allà es trobava amb els seus companys d'ofici que es reunien al voltant de la bandera gremial i corrien a defensar el seu pany de muralla. Doncs bé, aquesta campana, també va ser silenciada el 1717 per ordre del Rei Borbó perquè.... "habiendo sido esta campana la que toco los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que su Majestad ha tenido presentes, debe ser destruída".
La varen fondre per convertir-la en canons que van posar a la Ciutadella.
Tanmateix, el poeta, finalitza el seu poema:
....La varen despenjar de vora el cel, (silenciar dic jo) / Encara més amunt ara repica, / Ni grapa de botxí ni foc cruel / De mal no poden fer-n'hi gens ni mica. / Canons i lleis i forques, això rai! / Se'ns menjaran segons la seva gana, / Però ningú pot ofegar-nos mai / La Veu de la Campana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit