Aquesta setmana al Parlament de Catalunya es viurà el debat de política general. No sembla a priori que puguin saltar gaires sorpreses. Tothom té les cartes marcades i caldrà veure com el tàndem Mas-Junqueras afronta aquesta darrera ofensiva de la Unió Europea -per cert, molt més didàctica que l'esgrimida per Madrid fins ara- contra la independència de Catalunya. És evident que es parlarà i molt del dret a decidir i de l'autodeterminació. Aquesta és la taula de salvació de CiU -parlamentàriament parlant- perquè al llarg del primer any de la present legislatura no pot presentar ni acció de govern ni tan sols pressupostos. No hi ha iniciatives legislatives ni cap conseller capaç d'esgrimir novetats en el seu programa d'acció. La passivitat és tan manifesta que gairebé els consells executius dels dimarts s'han convertit en un tràmit. Si hom fa l'exercici de llegir-se els acords governamentals resta del tot decebut atès que sobre la taula no apareix cap dels problemes greus que avui pateix Catalunya.

Junqueras -després de treure's de la màniga això de la doble nacionalitat, lligada als èxits de la Roja on triomfen Xavi, CescIniesta- sosté la graella en què Mas se socarrima cada dia una mica més, Navarro defensa un federalisme caducat, Sánchez-Camacho es concentra en un full de ruta ranci, caducat i caspós, mentre que Herrera, Ribera i els de la CUP entretenen els seus electors amb allò que volen escoltar i sense aportar res de nou. Fins i tot la frescor dels que no tenen responsabilitats s'ha esvaït lentament. Tot plegat fa que avui els independentistes tinguin un clar lideratge al carrer que va esclatar en una Via Catalana el propassat Onze de Setembre. Enfront, els partidaris del "no" es refugien en una mal anomenada majoria silenciosa, sense ser capaços d'encetar cap campanya constructiva de divulgació de les dificultats d'aquesta aventura tan agosarada. Seria bo que Mas jubilés això del dret a decidir que no té gaire sentit i es referís ja al procés independentista que vol pilotar i que sense ell avui per avui no té gaire sentit. Catalunya no es pot permetre tres o quatre anys amb un govern sense iniciatives i amb una manca total de polítiques en matèria educativa, sanitària o industrial, per exemple.

O caixa o faixa, però prou de marejar la perdiu. Cal que anem al gra. Els partits han de fer pedagogía en favor o en contra de la independència de Catalunya per tal que els electors hi puguin dir la seva segons els seus interessos. Ningú no pot estar en contra del dret a decidir. A Mas li interessa perquè l'ambigüitat li va bé partidàriament però perjudica el país. Seria bo centrar-se ja en la qüestió independentista perquè contràriament l'apatia pot prendre unes dimensions que a hores d'ara encara són imprevisitbles. Però ja no cal recórrer a vells fantasmes. La ciutadania és prou madura com per saber allò que a Catalunya li convé. El cor i el cap jugaran el seu paper i serà bo veure cap a on es decanten la majoria dels catalans.