Quan es produeixen canvis en les actituds i en les aspiracions col·lectives és lògic analitzar-ne les causes. A Catalunya aquest moviment transversal, cívic i que es manifesta en tots els àmbits de l'activitat quotidiana que és el Catalanisme mereix fer una anàlisi sobre l'evolució que ha experimentat en la seva expressió política des de les últimes dècades del segle XIX, que és quan es formulà per primera vegada.

En la seva arrencada en el marc de la Renaixença cultural i cívica, el Catalanisme proposà sempre com a objectiu polític l'autonomia. Així fou en el primer Congrés Catalanista (1880) i en el Segon (1882) i en l'Assemblea que convocà la Unió Catalanista el 1892 i de la qual sorgiren les Bases de Manresa i era també l'esborrany que la Mancomunitat de Catalunya preparava quan la dictadura de Primo de Rivera l'escapçà i liquidà aquella institució, i era també autonomista quan es redactà el Projecte d'Estatut de Núria (1931) que acabà retallat en l'Estatut d'Autonomia de 1932. També fou autonomista l'Estatut del 1979 i també ho era aquest que fa pocs anys acabà esfilagarsat pel Tribunal Constitucional. Quan dic que el Catalanisme sempre fou autonomista vull dir que creia que a través de l'autonomia actualitzada i aprofundida en la mesura que les necessitats exigien aniria obrint el camí de l'autogovern.

Què ha succeït perquè el Catalanisme hagi canviat d'objectiu i ara es proposi aconseguir un Estat propi per a Catalunya? Doncs, senzillament, que des del 1980 per primera vegada hi ha hagut la possibilitat de fer l'experiència de què és l'autonomia en el marc de l'Estat espanyol, experiència que la història no havia permès de fer. Recordem que l'Estatut del 1932 fou una experiència d'uns pocs anys, en què no hi hagué ni temps de fer completament les transferències que preveia i que aviat la Guerra d'Espanya (1936-1939) trasbalsà totalment aquells inicis autonòmics. Quan sí que el Catalanisme ha tingut la possibilitat de fer-ne l'experiència ha estat en aquestes darreres dècades i ha comprovat que no hi ha una mentalitat autonomista per part de l'Estat i que durant trenta anys hem viscut una contínua tendència intentant laminar les possibilitats d'aprofundiment de l'autogovern a través de l'autonomia.

La mateixa Constitució ha estat hibernada i en cap cas s'ha permès el que durant molts anys havíem reclamat els catalans quan assenyalàvem com una gran eina possible "la dinàmica constitucional". Fruit d'aquesta llarga experiència de trenta anys el Catalanisme ha canviat d'objectiu perquè és evident que no podíem resignar-nos a la possibilitat que acabessin en mans de qualsevol Wert elements fonamentals com la llengua catalana o de Montoro els impostos que paguem i que la majoria ja no tornem a veure.