30 de setembre de 2013
30.09.2013
Diari de Girona

HI HA DUES CATALUNYES?

30.09.2013 | 00:00
HI HA DUES CATALUNYES?

"Si el sobiranisme i l'Estat-nació propi català, segons el nucli dur alemany, no podrà ser mai un esglaó de política pertinent dins la UE, el president Mas no pot continuar enganyant els catalans"

Fa cent anys, a principis del segle passat, l'historiador Antoni Rovira i Virgili (1882-1949, militant d'ERC i president del Parlament de Catalunya a l'exili) va fer un diagnòstic de Catalunya en els següents termes: "Per a nosaltres, Valentí Almirall, en l'explicació del nostre renaixement, és qui s'acosta més a la realitat. En efecte: el corrent d'idees de la França revolucionària va suscitar la nostra renaixença, obrant, no directament -que en sa influència directa va portar l'unitarisme de les Corts de Càdis- sinó indirectament, mijançant el moviment romàntic que tanta força prengué a Catalunya en la primera meitat de la dinovena centúria. D'aquí surt la línia del renaixement català, la línia mateixa que segueix el catalanisme dels nostres dies. La trajectòria indicada per Prat de la Riba és diferent; és la que passa pel moviment català de la guerra contra França, després per la guerra de la Independència i va a parar a les guerres carlines. En realitat, els hereus de 1640 i de 1714 són els carlins de la muntanya catalana. El nacionalisme català actual té una altra filiació". (Història dels moviments nacionalistes, 1914).
A Catalunya hi ha, per tant, dues línies: la nacionalista jacobina d'arrels franceses i la foral d'arrels autòctones catalanes.
Fa trenta cinc anys, el 1978, Jordi Pujol Soley i Miquel Roca Junyent (el seu avi matern fou el cap del foralistes de Catalunya) van rebutjar la via foral catalana a favor del nacionalisme jacobí (futur Estat nació propi). Immens i lamentable error. Un nacionalisme que no té ni l'ADN català, sinó l'ADN de les idees provinents de la Revolució francesa, segons Rovira i Virgili. El nacionalisme jacobí francès actual, per la seva part, està representant, des de fa temps, l'escull principal que impedeix avançar cap a una unió política europea més forta. Wolfgang Schäuble (actual ministre d'Economia i Finances d'Alemanya) i Karl Lamers (exportaveu de CDU) varen signar, al 1994, un document audaç a favor de la integració política plena dins la UE. Aquest document va "tetanitzar" la classe política francesa jacobina, que encara no ha donat la resposta. El nucli dur alemany, però, té les idees molt clares: "La sobirania nacional és una closca buida. La nostra experiència d'un Estat nació propi, sota el terror nazi, fou un desastre. L'Estat-nació ja no és un esglaó d'acció política pertinent. I aquest és el rol de la UE de demostrar-ho". (Declaracions de K.Lamers al setmanari francés l'Express, 19-25 de juny de 2013).
Si el sobiranisme i l'Estat-nació propi català, segons el nucli dur alemany, no podrà ser mai un esglaó de política pertinent dins la UE, el president Mas no pot continuar enganyant als catalans. El sobiranisme i l'Estat-nació propi català no té cap recorregut dins la UE del futur. Haurà d'explicar, doncs, en tot cas, que els catalans ens haurem de guanyar la vida fora de la UE, si realment volem ser independents i anar cap a l'Estat-nació propi català.
La línia foral catalana, en canvi, basada en el principi de subsidiarietat, principi enunciat en el Tractat de Maastricht (1992) i en el Tractat de Lisboa (2010), enllaça perfectament amb el projecte de la UE del futur: unió monetària, unió bancària, unió fiscal, unió política, amb cessió de sobirania nacional i amb delimitació de les competències, a diversos nivells. El principi de subsidiarietat desplegarà la seva virtualitat política, financera, fiscal, social i cultural i es convertirà en l'eix vertebrador de la UE -si vol reexir-, lliure ja de nacionalismes jacobins i d'independentismes inviables.
Fa 50 anys, l'excanceller Ludwig Erhard, el ministre d'Economia i Finances que va fer possible el miracle Alemany, ja ho veia clar: "És necessari que es reconegui el principi de subsidiarietat com un dels més importants principis ordenadors de la societat política". A Espanya el principi de subsidiarietat reb el nom de foralisme. Segons el gran jurista Álvaro d'Ors el foralisme representa el punt més culminant del geni polític hispànic. És tracta, pel que fa a Catalunya, de "l'arrelat foralisme tradicional de la Corona d'Aragó" (Jaume Vicens Vives).
El principi de subsidiarietat es troba en les arrels cristianes d'Europa: és el seu ADN constitutiu (Schuman, Adenauer, De Gasperi). És el principi polític i social amb més virtualitat humanitzadora i civilitzadora. L'Institut Berggruen -amb tres Nobel i sis expresidents de govern- és una fundació que estudia la "governança intel.ligent", aixó és, com governar de la millor manera els països. L'exemple és la Confederació Helvètica. La CH reparteix el poder sense ideologia, segons qui pot exercir-lo millor. Per subsidiarietat. El municipi únicament tranfereix al cantó els serveis que no pot prestar ell sol; i el cantó tranfereix els serveis que no pot prestar al govern confederal. D'abaix cap a dalt, com les plantes. Per governar sempre hi ha un criteri d'eficiència millor que el criteri de partit. Cada nivell de govern (municipi, cantó, govern confederal) recapta i gasta un terç dels impostos. Així tots saben a qui i per a què paguen. Aquesta música hauria de sonar als catalans, però ens estem tornant cada vegada més sords.
Fa set segles que, a Catalunya, Francesc Eiximenis ja va proclamar amb tota claretat el principi de subsidiarietat: "Abans que les comunitats fossen, estaven els homens separats per cases". El "seny" i la "bona rahó" van fer que a Catalunya les cases i les famílies no varen donar mai a ningú potestat absoluta sobre si mateixes, sinó "amb certs pactes i lleis" i "només per millor estament llur" (pel millor benestar de les famílies), com ha explicat de forma excepcional Joan B. Vallet de Goytisolo, "mestre de juristes i príncep dels civilistes catalans", en la seva obra "Reflexions sobre Catalunya. Relligament, interacció i dialèctica en la seva Història i en el su Dret" (Marcial Pons, 2007). Jaume Vicens Vives no era jurista. Sens dubte, però, va copçar la virtualitat política i social del principi de subsidiarietat, proclamat per Eiximenis fa set segles i explicat per Vallet en els nostres dies, quan va escriure: "Catalunya ha hagut de representar en l'edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder" (Notícia de Catalunya. Nosaltres, els catalans", 1954).
Els catalans tenim el dret a decidir i a fer una consulta prèvia: quina de les dues Catalunyes volem? La nacionalista jacobina i independentista estelada (Estat-nació propi), rupturista, que ens porta directament fora de la UE o la via foral (amb ADN català), basada en el principi de subsidiarietat -pactista amb Espanya i amb la UE- que ens porta cap al futur, cap a la Unió Europea definitiva?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit