30 de setembre de 2013
30.09.2013
Diari de Girona

MADRID, CREMAT

30.09.2013 | 00:00
MADRID, CREMAT

Abans, per als castissos, no hi havia res com Madrid. De Madrid al cielo, deien. I els més tifosi afegien: Y en el cielo un agujero para ver Madrid. No hi podia haver cel sense poder albirar la capital. Arribà la movida de Tierno amb les seves proclames. Madrí es mucho Madrí. Feia bo d'anar-hi, malgrat els bocatas de calamares i malgrat que et resultés xocant que per anar a un determinat lloc del riu Manzanares trobessis cartells amb la indicació Playa de Madrid. Del Bosque encara representava el señorío. Però arribà el Madrid dels governs corruptes, dels tràfecs esbiaixats i dels afers pocs clars. I els diners del totxo i els cabells engominats i la tribuna del Bernabéu. I Boyer casant-se amb la xineta. I Rubio, president del Banc d'Espanya, amb les mans untades. Tothom s'atrevia a omplir-se les butxaques. El director de la poli i el de la Guàrdia Civil. La vida aturada, l'autonomia artificiosa, el socialisme del No, pero Sí a l'OTAN. Madrid esdevingut un conglomerat politicofinancerofuncionarialmassmediàtic venedor de fum, l'únic objectiu del qual és controlar el poder al servei dels seus interessos. Del Bosque era poc finolis. El Real no podia semblar el Gil i Gil atlètic. Calia un entrenador més adhoc. I el Barça els començà a passar la mà per la cara. Madrid se quema, se quema Madrid. I el señorío es convertí en el dit a l'ull de Mou i en caceres monàrquiques d'elefants i de Corinnes.
Madrid, pobret, està cremat. No queda cap institució dempeus. La monarquia fa aigües, el Tribunal Constitucional porta la llufa d'un president que s'ha manifestat anticatalà, el Govern no sap on és (a més de Bárcenas aguanta un deute més del noranta-i-tants % del PIB estatal) i l'oposició tampoc gràcies als ERE andalusos, la Magistratura hesita... L'Ajuntament és el més endeutat d'Espanya. Fa pena. Quedava el somni olímpic. Aire pur, cert, però... era un salvavides per tornar a somniar. I el 7-IX el COI els va dir que nanai del Paraguai. La il·lusió esdevinguda quimera amb cost real de 723.000 €. Quan et suspenen un examen el pitjor que et pot passar és que no sàpigues per què te l'han suspès. Doncs, l'endemà, els artífexs de la candidatura madrilenya dels JO encara no sabien què havien fet malament, i això que havien tingut temps de prendre's un relaxing cup of til·la. Reacció dels cappares: no ho podien haver fet millor. La dels madrilenys a la porta d'Alcalà, miralà, miralà, millor no parlar-ne: En comptes del famós ¡Viva las cadenas! -i la cosa té història!- es van posar a cridar ¡Hijos de puta!, contra els membres del COI, suposo que per mirar de congraciar-s'hi a veure si els donaven alguna altra oportunitat... Quan el pobre alcalde barceloní, amb bona voluntat, va explicar a la ràdio que davant d'Istanbul i Tòquio calia una ciutat amb mar i marca com Barcelona, a Madrid s'ho van agafar tan malament que la raspa d'en Marhuenda li dedicà una portada a "La sinrazón" amb un borriquet català.
Quatre dies després de la galleda d'aigua freda, van caldre galledes i cubells al Congrés perquè, per un d'aquells fenòmens profeticosimbòlics que passen ara i adés a la capital de la pell de brau, hi va haver goteres com per significar com estava de tort "l'Estat social i democràtic de dret", segons proclama l'article 1 de la Constitució. Tement que la Diada nacional catalana, per celebrar la qual s'havia projectat una cadena humana del Pertús a Alcanar, fos un èxit com de fet va ser, en comptes de planificar la vinguda d'algú del govern a Catalunya (ja no dic el president Rajoy, per al qual els catalans portem banyes i cua), s'havia programat una sessió de control del govern. Calia demostrar un cert menyspreu del govern central enfront dels afers catalans -a Madrid les coses seguien el seu curs normal- com també pretenia fer la senyora Sánchez Camacho, negant-se a assistir als actes oficials de la Ciutadella per omplir la plaça del Rei (i mirin que és petita!) i no va poder omplir ni les escalinates del Tinell!
Bé, entomades les goteres damunt dels representants del poble, a la tarda van haver d'encaixar la Via catalana cap a la independència, 400 quilòmetres de cadena humana, un exitàs d'organització, d'assistència festiva i pacífica, de comunicació i de difusió, com se li va escapar de dir al ministre Margallo. En efecte, la Via no havia estat cap via d'aigua. Les cadenes de TV 13 i Intereconomía estaven preparades per filmar buits, però no en van trobar. La primera obrí l'espai dient que era una tarda penosa i va arribar a dir que, en la Via catalana, per omplir certs trams, hi havia figurants de cartró pedra (havia confós els gegants festius amb figurants, una distorsió de la realitat que en psiquiatria mereix un altre nom).
No cal parlar d'aquestes cadenes televisives tan objectives. Les altres tampoc no informaven de tota la veritat i es tapaven els ulls davant la realitat viscuda i ho van seguir fent en hores i dies successius. El Ministre català del Govern central deia que els assistents havien estat 400.000 (400.000 eren les samarretes grogues venudes, Sr. Ministre d'Interior: qui l'informa tan bé?). La santíssima Soraia, que en les vigílies ja havia assegurat que els polítics mai no divideixen (i com es fan eleccions?), s'excusava amb allò tan ranci de la "majoria silenciosa" que s'havia quedat a casa (jo tinc amics sobiranistes que s'hi van quedar!). Periodistes de la talla de Victoria Prego bastonejaven el ministre Margallo per dir la veritat. No cal dir més noms. Qualsevol català se l'ha passat pipa davant de l'objectivitat i capacitat d'anàlisi de la classe política i periodística madrilenya. Hi hagué qui ens suspenia l'autonomia i qui ens enviava l'exèrcit i tot. (No caerá esa breva.) Només Iñaki Gabilondo va considerar una tragèdia que Espanya no tingués res per oferir a Catalunya i fos tan orb de no veure que els estàvem dient ?"Passi-ho bé!". Però Iñaki és un nom basc, oi? No va néixer a Donosti? Con eso, está ?dicho todo, que deia Schuster quan entrenava el Reial. Suso del Toro va deixar dit que el problema no és Catalunya, sinó el Madrid del Gran Poder, conglomerat ja explicat.
La cirereta arribà al vespre. Falangistes i altres amics del fascio van irrompre energumènicament a la seu madrilenya del govern de la Generalitat trencant objectes i vidres de la llibreria Blanquerna i escampant gasos lacrimògens que, com tothom sap menys el jutge que els va deixar anar, es venen al Tall Anglosaxó. Entre aquells herois hi havia parents de membres del govern, valga'm Déu val!
Madrid no crema; està cremada. Com a ciutat i com a capital de l'Estat. Els polítics s'hi enroquen (Gallardón) o en fugen (Aguirre). La torna va ser l'esperada resposta de Rajoy oferint diàleg sobre el sexe dels àngels ad kalendas graecas, és a dir, sin fecha de caducidad i sense cap oferta per a Catalunya: "...considero que el mejor servicio a la legitimidad democrática que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la garantía para la convivencia y la concordia". La Constitució entesa com a arma llancívola. La Constitució presó de nacions. Cap tolerància per als qui esperaven una consulta almenys "tolerada". Res a fer. Se li demana una entesa política i et respon amb la legalitat jurídica. A Mas le vamos a ibarretxear, diuen sota el Jarama. No es podia esperar altra cosa de qui portà al Tribunal Constitucional l'Estatut votat pel poble català i aconseguí que un Tribunal caducat que ha d'administrar justícia en nom del poble anés contra el que el poble havia votat.
I d'això en diuen diàleg. Fa mandra seguir. Fa mandra maniobrar, com seria tenir enllestida una Llei de consultes catalana i l'endemà celebrar-la, abans no ens la tombés el Tribunal Constitucional. En el debat de política general del dia 25-IX Mas, pacient, cercava consensos majoritaris al Parlament. ERC proclamava i proclama que no es pot prohibir des de cap llei ni Constitució una consulta democràtica. Algú voldrà esperar unes eleccions plebiscitàries? Anem a la declaració unilateral d'independència. De cap al xoc de trens.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit