Yo soy de donde comen mis hijos", diu la versió sintètica i maternal de la llarga parrafada independentista en castellà que Oriol Junqueras va atribuir a un conciutadà expsuquero de Sant Vicenç dels Horts, el municipi on fa d'alcalde. Al sobiranisme pel benestar de les futures generacions.

Conscient que la insatisfacció pel mal tracte fiscal en temps de crisis (en temps de bonança tot s'aguanta molt millor) està afegint indecisos a les files de la secessió, Alícia Sanchez-Camacho ha apel·lat al pragmatisme dels seus companys de direcció del PP espanyol. Dilluns va anar a Madrid a parlar de model singular de finançament de Catalunya i del principi de respecte a l'ordinalitat. Menys que el pacte fiscal però més del que hi ha ara. I li van dir que s'hi posi fulles. El president de la comunitat de Madrid, Ignacio González, va arribar a amenaçar de convocar una consulta si Catalunya obtenia un finançament a la carta. Seria aprovada pel govern central, o enviada al Constitucional? En tot cas, l'estirabot fa bo aquell episodi de Polònia en què els barons regionals, amb Esperanza Aguirre al capdavant, es manifestaven exigint una fita enfilada en un bastó perquè el cap de govern havia donat a Catalunya "una mierda pinchada en un palo", en català, caca de la vaca, i en anglès, bullshit.

Sense renegar en cap moment de la seva identitat espanyola, el cert és que la Camacho esmorza cada matí amb la premsa i la gent de Catalunya i té una idea de la realitat del país força més exacta que els polítics que esmorzen amb la premsa de Madrid i amb una diguem-ne intel·lectualitat entossudida en la idea que els catalans estem hipnotitzats per Mas i Junqueras a través de TV3. Camacho va a Madrid amb una proposta pensada per provocar esquerdes de pragmatisme en el bloc sobiranista i no li fan cap mena de cas. Els presidents de Foment i de la Cambra de Barcelona signen una declaració conjunta de greuge pels pressupostos i el ministre Montoro contesta que no plorin, que Catalunya ja té moltes infraestructures. I el ministeri d'Exteriors filtra una "anàlisi" segons la qual una Catalunya independent sense permís d'Espanya ho tindria magre per entrar a l'ONU.

De vegades sembla que la tàctica del govern Rajoy sigui esperonar el catalanisme més radical perquè elevi l'aposta al màxim, en la confiança que al darrer moment la gent s'espantarà per l'incert de l'aventura i tornarà, amansida, a la vella normalitat.