La Constitució espanyola vigent, la que massa sovint sentim omplir-se'n la boca els nacionalistes espanyols cantant-ne les excel·lències quan els convé, es va aprovar el 31 d'octubre de 1978 i va ser ratificada per referèndum el 6 de desembre del mateix any.

Pel que sembla o pel que diuen, aquesta màxima llei escrita de l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol serveix per regular els deures i els drets fonamentals dels ciutadans i també la forma i l'estructura de l'Estat.

Qualsevol persona neòfita en la matèria o no tant, quan sent acabar qualsevol discussió amb la l'estandarditzada frase de "es anti-constitucional" o "esto no lo recoge la Constitución y por lo tanto no está dentro de nuestra legalidad" és molt possible que es faci un fart de riure.

Dic això per moltes raons, la primera perquè sembla cosa d'un país immobilista, desfasat i de l'antic règim el fet que cada dos per tres qualsevol llei, iniciativa parlamentària o voluntat popular topi estrepitosament amb una llei dita màxima i consagrada com si fos paraula de Déu. La segona raó, perquè després que el bipartidisme espanyol (PP i PSOE) recordant-nos els millors temps de Cánovas i Sagasta, amb nocturnitat i com si d'una malifeta es tractés, van reformar l'article 135 d'aquesta per poder tirar endavant la Llei d'Estabilitat pressupostària, cosa que va fer pensar a molts que potser aquest immobilisme era només quan convenia i quan interessava.

I la tercera raó és que aquesta Constitució, que més que regular-nos el que fa és encotillar-nos, va ser votada per menys d'un 60% de la població, però el més greu de tot és que cap ciutadà amb nacionalitat espanyola que ara tingui menys de 55 anys la va poder votar. Això que pot semblar una banalitat o inclús un fet curiós, és un insult a la majoria de ciutadans espanyols i catalans. No he volgut fer l'exercici de xafardejar les edats dels ministres del PP però començant per la vicepresidenta del govern, la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, aquella que s'escuda sempre rere el text constitucional, passant per la ministra del confeti, l'Ana Mato i algun altre baró reconsagrat, cap d'ells va votar aquest text que ara veneren i esgrimeixen amb tanta lleugeresa.

Els catalans en tenim el cap ple, ara ja ni terceres vies ni reformes constitucionals, ja fa massa anys que ens van plantar la llufa. Ha arribat el moment de les urnes, i davant de la més gran manifestació democràtica, ningú ens podrà negar la raó.