Cada dia hi ha més distància entre els governs espanyol i català. Qualsevol circumstància és motiu de discrepància i d'acusacions mútues que no tenen ni cap ni peus. De tant estirar la corda, al final petarà. No es veu de moment cap interlocutor vàlid que pugui fer possible l'entesa. I tampoc s'ha endegat cap campanya pedagògica per tal que els electors valorin objectivament els pros i contres de l'estratègia del tàndem Mas-Junqueras.
El memorial de greuges presentat pel conseller Homs ha estat replicat sense cap mena de consideració pel ministre Montoro. I entremig en Duran Lleida s'ha fet l'ofès atès que diu que no coneixia el document i comenta que el deute que presenta la Generalitat està superinflat.
Tot plegat un joc de despropòsits que intenta tenir el personal entretingut però que no porta enlloc. Jo sóc del criteri que per salvar els mobles Mas ha endegat un camí que té escasses sortides, mentre que Rajoy es fa l'orni i deixa passar els dies sense voler afrontar els problemes reals de Catalunya.
El lleig de la senyora Cospedal a la proposta d'Alícia Sánchez-Camacho és d'una miopia política que només es pot entendre des de l'animadversió que té la líder popular envers Catalunya. No hi ha dubte que Castella-la Manxa és una de les autonomies més afavorides per l'actual sistema de finançament, mentre que Catalunya és de les més maltractades.
L'Estat espanyol té dos motors molt importants que fan tirar endavant la maquinària de l'Estat i aquests són Euskadi i Catalunya. Però la gran diferència és que mentre el primer té un sistema de finançament basat en el concert, el segon forma part del café para todos al costat de la resta de comunitats. Les finances de la Generalitat es troben sota mínims i amb retallades salarials molt importants als funcionaris, mentre Extremadura o Galícia han anunciat fa pocs dies mesures en polítiques socials o fiscals que avui són impossibles a casa nostra.
No sembla factible cap entesa i ni els líders de CDC ni els del PP volen iniciar cap mena de diàleg sincer. El darrer enfrontament entre Mas i Soraya Sáenz de Santamaria a Foment de Treball ha fet pena. Per una cadira o per un parlament s'ha volgut deixar ben palès el gran distanciament que hi ha entre uns i altres.
Els d'aquí continuen esgrimint el tema de la consulta, la qual és del tot impossible. Madrid no li donarà el vistiplau perquè representa el primer pas de cara a la secessió. I això ni el PP ni el PSOE ho permetran mai atès que atempta contra la integritat de l'Estat espanyol i això és sagrat. Per tant, si es vol continuar en aquest procés caldrà anar cap a unes eleccions plebiscitàries i a una proclamació unilateral de la independència. Marejar més la perdiu no té sentit.
D'ara endavant totes les eleccions se saldaran amb una gran fragmentació política. No hi haurà majories absolutes i els governs s'hauran de formalitzar amb la presència de dues o tres forces polítiques. Això pot dificultar encara més un ?panorama ja prou complicat. La suma de diputats entre CiU i ERC no arriba a la vuitantena ni de bon tros, la qual cosa dificulta qualsevol intent separatista de tipus unilateral. I d'altra banda a Madrid ni el PP ni el PSOE assoliran els resultats de les darreres eleccions legislatives per la qual cosa entraran en el ball altres formacions antinacionalistes com la de Rosa Díez i els excomunistes de Cayo Lara.
Possiblement serà més necessària que mai una gran coalició PP-PSOE per tal de defensar els interessos de l'Estat, davant una altra entesa entre CDC-ERC que defensarà un estat propi per a Catalunya. De moment, persisteix la incògnita dels d'Unió,que possiblement en tot aquest procés es poden esberlar i mentre alguns se'n vagin a Convergència, els altres segueixin Duran.
Estem davant d'un xoc de trens que tindrà unes conseqüències avui imprevisibles. En aquests moments no es veuen solucions que siguin assumibles per ambdues parts. Ni Rajoy fa de Cameron ni Mas d'Alex Salmond, mentre el gran gruix de la ciutadania no va ser ni a la Via Catalana ni a la plaça Catalunya. El mirall s'ha trencat i ja sembla impossible de recompondre'l per uns polítics que defensen més els interessos partidistes que no les necessitats reals de la gent.
