Aquest divendres, 25 d'octubre, el Collell celebra l'aparició de la Marededéu, que l'any 1483 es va aparèixer a un pagès en una petita església fundada pels benedictins el segle XII i que abandonaren al 1409. A la segona meitat del segle el fort terratrèmol que sacsejà la Garrotxa ensorrà les restes de l'antic convent. Fou la decadència del lloc. Però l'aparició de la Verge el revitalitzà i capellans, sota l'ordre d'un prior, contribuïren al seu esplendor. Aquella fou la primera i fonamental aparició, raó per la qual s'erigí el santuari envoltat per un mar de boscos. El Collell, unit a Banyoles per una serpentejant carretera, està abalconat en una terrassa damunt d'una vall verda i per teló de fons, la serra de Finestres, on s'escenifiquen sagnants postes de sol.

El primer any que vaig estar escolaritzat a l'internat del Collell estaven parades les obres del nou edifici. Restaven per construir una ala adjacent destinada a aules i dos pisos que s'haurien de convertir en cel·les pels alumnes, el que significava augmentar el nombre d'estudiants. Les parts acabades: la planta baixa, sala de projecció, també estava fet el menjador i el primer pis que de forma provisional servia de dormitori col·lectiu i esdevindria al cap d'un any sales d'estudis. Les obres estaven paralitzades per manca de diners. El primer curs vaig dormir en aquesta sala; els grans gaudien del privilegi de cambres individuals.

El Colegio-Seminario Santa María del Collell -tal era la forma com estaven obligats a designar-lo- pertany al Bisbat de Girona. Excepte un o dos professors que havien cursat llicenciatura, tota la resta d'ensenyants no havien pas fet el batxillerat, sí estudis eclesiàstics en el seminari diocesà. Tots, sacerdots, menys el de matemàtiques, un místic, més beat que molts d'ells. La capacitat docent dels educadors més aviat escassa. El bisbe havia enviat al centre a preveres que no els veia dotats per conviure en una rectoria i mantenir un tracte correcte amb els parroquians. La forma d'educar era violenta, càstigs físics, humiliacions morals i bufetades, tal com s'estilava en aquell període fosc del franquisme; regla normal en tots els internats i col·legis públics. "La lletra amb sang entra" solia ser una frase sovintejada per justificar les mormes que rebien els escolars. Pel rector del Collell el seu santuari figurava ser un contrapoder al catalanisme erràtic del monestir de Montserrat. En la meva època es mamava franquisme per tots costats i la figura del dictador havia de ser respectada. No recordo cap crítica al règim.

Tres novel·les han tractat el Collell: Los cipreses creen en Dios d'en Josep Maria Gironella, on exposa un record nefast del període que de nen va fer de "fàmul" (els "fàmuls" eren estudiants pobres que netejaven i servien les taules i vestien un uniforme diferent del nostre). Fa anys vaig participar en un debat a la TV3 coincidint amb el tancament del col·legi i en Gironella em tornà a dir que fou allà on va perdre la fe. Javier Cercas relata a Soldados de Salamina el temps en què el Collell es convertí en una garjola en mans dels republicans i en Rafael Nadal el descriu bondadosament a Quan érem feliços.

Les dues altres aparicions de la Marededéu al rector van ocórrer quan jo hi era. A mig curs observàrem una actitud estranya i taciturna en tots els clergues. Talment haguessin estat copejats per una forta commoció emocional. Una turbulència els havia deixat esmaperduts. Compungits, esquius, es comunicaven a cau d'orella. Efectivament un fet misteriós i sobrenatural havia succeït, però no ens ho volien explicar, malgrat que nosaltres insistentment els interrogàvem; només aconseguíem respostes evasives, tanmateix insinuaven que un esdeveniment fabulós havia planat sobre el santuari. Davant la nostra obstinació mossèn Pius ens reuní. Va ser una nit després de sopar, fet inhabitual, i ens informà amb un to de veu afectat i parlant en català perquè volia que ho entenguéssim bé. Mossèn Pius, prefecte de disciplina, sentia una admiració exaltada per la disciplina germànica i si et pegava a la cara el dolor durava tot el dia. Ens reuní en la sala de Sagrat Cor i ens explicà que efectivament havia passat un fet fora del comú: "Al rector, mentre trencava el son, en estat de semiinconsciència, se li aparegué la Marededéu per expressar-li que s'aixequés el campanar de la nova església".

Per aquest motiu informaren els familiars, exalumnes i persones lligades al Collell, de pobles veïns com llunyans, i se'ls demanà una almoina. Els nostres pares foren els més generosos, car volien que els fills fossin ben volguts. D'aquesta aparició no se'n parlà mai més durant aquell curs. Al cap de poc es reprengueren les obres inconcluses i al curs següent inauguràrem el nou edifici. Els dos pisos s'havien acabat i l'ala adjacent s'estava finalitzant. Respecte al campanar, tot estava per fer.

Fou en aquest segon any quan tornàrem observar una captinença reticent, fugissera i intrigant en el professorat. Es xiuxiuaven secrets en veu baixa. Començàrem a preguntar. Novament el cap de la disciplina ens convocà en la mateixa la sala, on em passava moltes hores castigat, i ens aclarí que de nou la Verge s'havia manifestat i li havia exposat al rector que els diners sufraguessin el nou edifici i més endavant ja anirien pel campanar. Ens ho creguérem; els pares, no.

Al cap d'uns anys proclamaren monsenyor el rector en una cerimònia presidida pel bisbe Cartañà. Ens premiaren amb una sortida en autocar a la Marededéu de la Gleba. L'única excursió en tot el temps que vaig romandre al Collell. Un viatge meravellós.