Avuit dies vista, la dita Per Tots Sants, capes i mocadors grans, sembla una broma. Aquest any ens fa una estació tardoral que sembla de les d'abans: llarga. De dia, calor estival; la nit més fresca, però ja a hores petites. És clar que en quaranta-vuit hores el temps pot canviar. A mi em va passar, com segurament a tots vosaltres: a mitjan setembre, quan el temps va refrescar, vaig endreçar la roba d'estiu. Per tornar-la a desendreçar. He reprès els banys de mar. Amb l'aigua més fresqueta i transparent. I sense meduses. I tota la platja per nosaltres, la gent del poble. Encara que sembli mentida, en aquestes darreries d'octubre sembla com si haguéssim tornat a l'estiu. Ah! i sense mosquits. Déu n'hi do, com han pessigat. Petits, però picaven com un tigre. En canvi, no recordo gaires eixams de mosques. Com si els mosquits les haguessin fet fugir. Tal vegada.
Ah! les mosques de Sant Narcís! Estic resseguint el llibretó que publicà als anys vuitanta Mossèn Ignasi Colomer (al Cel sigui), titulat Sant Narcís i les Mosques. Tinc obert un altre llibre. De l'any 1946. Un gran llibre. I no ho diem només per la seva mida. Es titula Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i floklore. Paper cuxé. Escrit amb un català tallant com una espasa i suau com el cotó fluix (el cotó beneït del Sant Patró de Girona). La justificació del llibre? L'autor ens en parla: "Vaig néixer a Girona, d'on vaig sortir en la meva adolescència per anar a viure a molt llunyanes terres."
Encara un petit opuscle. La Novena de Sant Narcís. Inclou Vida, Miracles i Goigs. Quan vingueren los francesos / los deixàreu a les fosques,/ en los propis llocs ofesos, castigàreu ab les mosques. L'estampà Agustí Figaró i Oliva, al Carrer Ballesteries. Llegim al pròleg: escrita "en la nostra llengua Catalana (É) perquè tots se n'aprofiten."
Això que avui pot semblar evident, no ho era tant si tenim en compte l'any de la seva publicació: 1716.
