Del programa El convidat que l'Albert Om va dedicar a Xavier Sala Martín, em van xocar moltes coses, en general la poca qualitat humana del personatge. Potser el més impactant és que quan era jove va preguntar a la seva mare qui era el més ric de la família, en saber que era l'oncle Joan Miquel i que va estudiar econòmiques, va decidir estudiar aquesta disciplina. "Ser ric era una obsessió", afirma. Com jutjar èticament les persones que tenen com a objectiu número u en la vida fer diners, fer-se ric? Crec que és gent amb molt poca capacitat empàtica, que en general no sap estimar, que no sap o no vol veure el patiment que provoquen en els altres. Gent que creu que els diners serveixen per fer diners. Això deu explicar segurament que tingui un ninot de silicona, Anica, al menjador de casa seva, i que no s'adoni del ridícul que genera, ni de la seva misogínia.

Ell mateix ens diu que fins fa poc no tenia vida privada i que les americanes són un escut -davant de la gent?-. Per la mateixa raó no parla per telèfon, només envia mails: "la interacció social em costa". Aquesta actitud vital segurament és la que li fa dir que "els que més han perdut amb la crisi són els capitalistes". Albert Om molt atent i molt més sensible li pregunta que els que han perdut més potser són "els que han perdut la casa?". Sala no ho capta.

Estic d'acord amb ell quan diu que "l'estat ha de protegir els pobres", el problema és que amb les polítiques que ell defensa només protegeix els rics. També hi estic d'acord quan afirma que "estan distorsionant el sistema quan rescaten bancs". Però no els haurien de rescatar si qui havia de fer-ho els hagués controlat però, es clar, Sala considerava que no se'ls havia de controlar.

Sala és un home torturat per una culpa, no sabem quina, sembla que ell tampoc. Per això és un individu ple d'obsessions que corre per la vida sense saber per què: "la vida és una carrera". Quina manera més cretina de definir-la! Creu que és un lliberal però no ho és: posaria l'èmfasi en l'humanisme per aconseguir la felicitat del poble i ell això no ho entén. És un dels economistes espanyols més citats; segons Lauder Institute of Management and International Studies de Pensilvània, és el número 7 per sota del Vicenç Navarro (5). Però és un home malaguanyat, només s'humanitza quan cuina, és una llàstima que no s'hi hagués dedicat, el món seria molt millor. Sala Martín és un economista que si el món fos just seria jutjat com a autor intel·lectual d'un món lleig i de la crisi brutal que estem patint. Li hem d'agrair que ens demostra que el neoliberalisme no és només una ideologia fonamentalista, és una patologia.