S'assemblen més del que ells es pensen. A Internet, llegeixes que la majoria vol quedar-se a Espanya quan ni tan sols dóna l'opció de votar als catalans. Et trobes gent que qualifica de "ximpleria" una tercera via cap al federalisme però es molesta si qualifiquen la independència d'"aventurisme". Retreuen que ells només expressen -amb insults- una opció pacífica. Avisen que les terceres vies i la crida al diàleg són "seguidisme" o "covardia" i que en pagarem les "conseqüències". De contradiccions cada vegada n'hi ha més. A mi m'emprenya però qui diu que la seva opció no és extremista quan reitera que "o ens separem o no sobreviurem" o, de l'altre costat, afirma que "el que haurien de fer els catalans és desaparèixer". Els extremistes són iguals a tot arreu. Hi ha qui està convençut que forma part de la majoria... quan encara no hem ni votat. Uns diuen que la majoria silenciosa i l'altra la majoria que surt al carrer. Accepto que hi hagi qui defensa la unitat indivisible d'Espanya. I admeto que hi hagi persones que defensen la independència de Catalunya. Però no suporto qui menysprea els altres. No té més raó qui més insulta. Això em ratifica en el que penso: no vull el país en mans de radicals. Ni d'un costat, ni de l'altre.
