05 de novembre de 2013
05.11.2013

De radicals i moderats

05.11.2013 | 00:00

Cada cap de setmana plouen enquestes i totes van en la mateixa direcció. No hi ha dubtes. L'ensopegada de CiU és de campionat, mentre que ERC és la gran beneficiada d'aquesta monumental davallada. D'altra banda els Ciutadans de Rivera es converteixen en tercera força parlamentària, esgarrapant vots de les files socialistes i populars que restaran com a partits pràcticament testimonials a Catalunya.
La radicalització de la situació política afavoreix els extrems i així com més dur sigui l'enfrontament amb Madrid, més enfortida en sortirà ERC. Ja va passar a les eleccions generals del 2004, quan de l'únic escó d'en Puigcercós van passar a vuit.
Ara es viu una situació semblant i dues formacions antagòniques com ERC i Ciutadans es retroalimenten des de posicions totalment oposades. Ambdues formacions presenten líders relativament nous i això sembla que ho agraeixen els electors que ja estan tips de les mateixes cares durant gairebé trenta anys. Els polítics professionals avui són rebutjats i la gent ja no confia ni amb en Mas, ni amb en Duran i encara menys amb la resta. Els estudis d'opinió no ofereixen dubtes.
Des de La Vanguardia s'ha llençat la idea de la moderació. Possiblement també arribi tard aquesta campanya unionista quan durant dos anys s'han dedicat a ser els portaveus de Convergència, els quals des de la Generalitat els han subvencionat amb quantitats milionàries.
Què ha passat aquests darrers dos mesos? Seria bo que algú ho expliqués. L'ombra de la influència del diari de la família Godó és allargada i caldrà veure com administren aquesta oferta llençada recentment des del seu mateix editorial. De tots és sabut que La Vanguardia sempre ha apostat per Duran Lleida, però avui el líder democratacristià sembla molt allunyat del dia a dia de la política catalana. Si s'ha de convertir en l'instrument d'aquesta estratègia, seria bo que s'arremangués i es posés a treballar de valent. Però ja se sap que a Madrid s'hi viu molt bé i sense necessitat de cremar-se.
Alguns tertulians ja fan apostes per saber quan es produirà el trencament de la federació nacionalista. Mas s'entén millor amb Junqueras que amb el mateix Duran i aquesta circumstància tard o d'hora es farà notar. Però serà interessant veure si la gent d'Unió segueix el seu líder o bé prefereix continuar en els despatxos de les conselleries de la Generalitat amb uns sous molt allunyats de la crisi econòmica que pateix la majoria de ciutadans. Hauran de triar i no està clar que UDC pugui continuar sense una escissió de grans dimensions.
El panorama polític pot variar en un parell d'anys. Ens preparen per a una consulta per l'any vinent, però això no està gens clar i menys quan els resultats de totes les enquestes donen com a màxim 70 diputats a la suma d'ERC i CiU. Encetar el camí cap a la independència amb una majoria absoluta raspada de les forces que la proposen no sembla pas massa prudent. Per tant, tot sembla obert i a l'espera que Madrid mogui fitxa.
El PP haurà de dir alguna cosa. Té de marge fins a finals d'any i continuar com fins ara no els portarà enlloc. Rajoy és un home que no s'escalfa massa, però els seus col·laboradors van desestimar una proposta d'Alicia Sánchez Camacho que d'entrada podia representar un senyal d'optimisme en les relacions Espanya-Catalunya. La dreta més casposa i rància ja ha començat a mobilitzar-se i si a més s'hi afegeixen les bones perspectives electorals del partit de Rosa Diez, l'autonomia catalana pot ser qüestionada en qualsevol moment, la qual cosa representaria un autèntic atac a la mateixa línia de flotació.
Ni les Corts espanyoles ni el Parlament de Catalunya tenen una composició d'acord a l'ambient que es respira al carrer. Ni el PP avui té majoria absoluta ni CiU és ja la primera força política catalana. Aquesta complicació afegida tampoc afavoreix el marc de diàleg i consens necessaris per tal de sortir de l'atzucac actual. Mentre avui es crida a la moderació per part d'aquells que van engreixar la radicalització de Mas i els seus col.laboradors, la població resta a l'espera i amb molts de dubtes perquè té la impressió que els líders treballen més en clau de partit que no pas de país.
Amb aquest ambient, un líder moderat com Pere Navarro situa el PSC en mínims històrics. Una de les formacions més importants del país pot ser esborrada del mapa polític català en un espai molt curt de temps, la qual cosa seria molt negativa per a la cohesió social de Catalunya, però anem per aquest camí. La distensió que ha proposat Madrid al llarg de les darreres hores i la proposta de moderació que esgrimeix La Vanguardia possiblement arribin massa tard. El temps ho dirà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook