06 de novembre de 2013
06.11.2013
Diari de Girona

La flor de novembre

06.11.2013 | 00:00
La flor de novembre

Vaig conèixer un home que conreava un tros de terra preservada del vent per una paret de pedra seca. Hi arribava l'aigua d'una font a través d'una síquia que travessava guarets i camins i brollava en un racó del seu terreny, entre canyes. Cada any hi sembrava unes tires d'esqueixos de crisantem i era una delícia veure com s'ocupava d'aquell hort -un hort de crisantems-, i com hi aplicava les tècniques d'horticultura que sabia de molt antic: entrecavava la terra, eliminava els capolls secundaris, protegia les plantes dels caragols i dels llimacs, acariciava els botons més vigorosos fins a convertir-los en borles vegetals com els dos punys. Aquell home sabia que els crisantems del seu hort -blancs, grocs, liles- serien els millors de la Rambla, els més vigorosos. Sabia que en trauria un bon guany.
M'agradava observar el seu treball dirigit al conreu dels crisantems i l'esforç que posava a fi d'aconseguir que rebentassin de manera puntual, per a que començassin a obrir-se dins la darrera lluna d'octubre i arribàs l'esclat dia primer novembre, per la festa de Tots Sants. Així, aquell home controlava el grau d'humitat i, si el temps venia sec, els regava amb esment. A vegades de nit, amb l'aigua tèbia, a fi d'accelerar-los. O els escatimava l'aigua, si la tardor era càlida, no fos cosa que s'obrissin abans d'hora. També, aquell home controlava la llum de tardor, quan els dies s'escurcen. I sabia dosificar la pressió del sol sobre les plantes, la intensitat de la claror, perquè sabia que és justament la força del sol allò que es concreta en cada flor oberta.
He sentit a dir que vingueren d'Orient. I sabem que mil cinc-cents anys abans de la nostra era es cultivaven a Xina i que el nom d'una antiga ciutat xinesa dita Dj-Xian es podria traduir per "la ciutat del crisantem". També he sentit contar que al Japó li fan festes i que és tingut per una flor emblemàtica. I m'agrada llegir els versos que dedicà al crisantem el poeta àrab Ibn Khafaja, nascut a Alzira, a la Ribera Alta del País Valencià, traduïts de manera exquisida al català per Josep Piera i Josep R. Gregori. El poeta, que va cantar els jardins mediterranis i es va fascinar per la natura ens hi parla d'unes roses estranyes, vin?gudes de lluny. I Pau Riba, alternatiu i transgressor, escriví un poema al secret del crisantem guardat per dues fileres de guerrers. I el cantà. I l'enregistrà en un dels seus discs. Però quin és el secret tan amagat? El cantant es dirigeix a la flor només per dir-li: "Fes-me llarg el temps / de la infantesa..." Per què?
Sovint, emperò, assimilam els crisantems a l'experiència de la mort. Som a novembre i els cementiris se n'omplen. Hi ha qui parla de la bellesa freda dels crisantems. Hi ha qui diu que fan olor de tomba. Però és el sol que es concreta en cada flor oberta. Un pessic de sol damunt cada pètal.
Feia molts d'anys que no havia sentit tocar de mort. Potser, des que era un infant. Llavors, per Tots Sants, tocaven durant tota la nit. I les campanes acompanyaven el son i la pregària. Deien que les ànimes dels difunts acudien a visitar els espais on havien viscut. Fa pocs dies, a mitja tarda vaig sentir que les campanes s'alçaven com en aquell temps en què portava calçons curts i jugava pels carrers plens de pols. Eren les mateixes campanes que tornaven a voltar, els mateixos sons, les vibracions que coneixia d'ençà de molts anys. Les mateixes campanes que estenien els seus planys sobre les teulades, entre els carrers tortuosos del poble, més enllà de les últimes cases, fins als pinars.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit