16 de novembre de 2013
16.11.2013

vacances revolucionàries

16.11.2013 | 00:00
vacances revolucionàries

Junqueras es va deixar anar a Brussel·les. En castellà, perquè l'entenguessin des de Madrid, va dir: "Si hem tret dos milions de persones al carrer, qui diu que no podríem aturar l'economia catalana durant una setmana?". Sorpresa. Expectativa. Quin interès tindria aquesta pausa voluntària? Resposta: pressionar l'Estat. "Quin impacte tindria sobre el PIB espanyol? I quina opinió tindrien els creditors del deute espanyol? I què passaria amb la prima de risc espanyola?". Aclarit. La idea és espantar els mercats mundials perquè aquests diguin als governants espanyols: "Feu el favor d'arreglar això de Catalunya d'una vegada si no voleu acabar expulsats de la comunitat".
A Madrid, el tremolor que els ha agafat és perfectament descriptible. A Catalunya hi ha hagut dues menes de reacció. Els que no tenen cap necessitat o voluntat de quedar bé amb Esquerra se li han tirat al damunt i li han dit d'irresponsable en endavant. I els que volen quedar-hi bé s'ho han tret de sobre dient que són coses del Junqueras, que ja sabem com és. En llenguatge del conseller Felip Puig-el que està en contacte amb les empreses- es tracta d'un "recurs retòric" que s'inscriu en la "línia de radicalitat verbal" dels republicans. Una gens dissimulada manera de negar-los qualsevol seriositat.
No sé què és pitjor, que et prenguin per un irresponsable que va contra els interessos reals de Catalunya -ho ha dit Duran, que tenia moltes ganes de ventar-li una plantofada dialèctica al republicà- o que et considerin un eixelebrat verbal de qui no s'ha de fer gaire cas, perquè ja li passarà la febrada.
En tot cas, Junqueras ha mirat de fer marxa enrere sense perdre la cara, i la darrera versió de la seva amenaça/anàlisi/advertència era que "hi ha coses que no cal fer-les, només cal deixar clar que es poden fer". D'això s'en diu dissuasió, i és la base de la pau armada: no cal bombardejar el país veí perquè ens respecti, només cal que sàpiga que podem fer-ho. I que nosaltres sapiguem que ell pot fer-nos-ho a nosaltres. Però l'amenaça ha de ser creïble. En altre cas, es cau en el ridícul. Apuntar molt amunt i no arribar-hi és un pas enrere.
És creïble la idea que tots els catalans -empresaris, assalariats, funcionaris, usuaris...- ens posaríem d'acord per deixar de produir durant una setmana sencera? I que l'Estat espanyol s'arrugaria i ens ho donaria tot, tot i tot?
Facin les seves apostes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook