18 de novembre de 2013
18.11.2013

Classes socials, partits polítics i indepeNdència

18.11.2013 | 00:00

Ara no està de moda parlar de proletaris, burgesos i oligarques, es parla de classes baixes, mitjanes i altes. Com si aquest canvi de nomenclatura fes que no existeixin els proletaris, aquells que segons antics models s'havien d'unir per lluitar contra tot aquells que els espoliaven. Així en Marx queda més arraconat per mitjà d'aquest tripijoc d'origen màgic (els mags diuen que si saps els noms de les coses les domines). A la Xina, en el hall del museu nacional de Pequín, hi ha una representació tridimensional dels grans pensadors que ha donat la Humanitat. Al costat de Buda, Confuci i Lao Tsé hi ha Marx. Potser exageren una mica els xinesos. Però els profetes de la nova religió econòmica, diguem-ne neoliberal, sense cap ni peus, ens fan empassar les seves erràtiques prediccions, tendents a crear de nou un veritable proletariat, com grans operacions d'ajust necessari.
En Marx des del cel dels ateus impenitents es deu fer un panxot de riure, si se'ls escolta. Més els val als ensumapets de les finances d'intentar fer-lo oblidar a en Karl. I és que els fets que patim tots són un clar exemple de com les estructures capitalistes fan aigües periòdiques sense aturador. Si els proletaris futurs són més conscients de les anàlisis marxistes, ja veurem què passarà. No cal mencionar la por que deuen tenir els nois de les prediccions econòmiques absurdes, el pànic que deuen traginar sobre la possibilitat que els proletaris, que cada vegada formaran una majoria menys silenciosa, arribin a saber quelcom significatiu sobre Lenin, Stalin i Mao...
Del partit del govern central no cal parlar-ne sobre la seva classificació política i la seva associació al sistema de classes, ja que tothom pot assumir que representen el capital i l'oligarquia. Amb la impunitat que els va donar la majoria silenciosa que pul·lula per la Pell de Brau. El que em meravella també és l'ambigüitat del partit socialista. El seu tarannà en tots els àmbits on hauria de demostrar que és un partit d'esquerres fa aigües. Però es pot intuir que, des de la seva obediència al capital fins a la tossuderia de no acceptar el dret a decidir (pot ser una conseqüència del punt anterior), és òbviament el d'un partit d'esquerres amb una deriva forta cap a la dreta, força més enllà del centre. És una pena que sigui així, però, és clar, qui sóc jo per donar consells i criticar tan egregis homes de la política nostrada?
- Independentistes de bolquers: Un altre fenomen sociològic em deixà bocabadat fa uns dies. D'un temps ençà d'aquest en què ens toca viure ara, uns quants prohoms, que vénen de diverses estructures laborals, socials i polítiques s'han posicionat al davant d'actes més o menys independentistes. Han nascut de sobte, com bolets de tot temps, portats per cigonya apressada, en la maternitat de l'independentisme català. Alguns d'aquests personatges em deixen perplex, tant com devien quedar les elefantes del circ on va néixer en Dumbo en veure les seves grans orelles. L'altre dia a la plaça del Vi vaig presenciar la nativitat independentista d'un individu, que mai s'havia decantat per aquest camí, més aviat es dedicava fins ahir mateix a parlar en públic de banalitats i de la banalitat per excel·lència, el futbol. Excepte que ho fes en la més íntima intimitat això de ser independentista i només ho sabés ell i els seus parents que ho era, no m'explico la fal·lera per posar-se els bolquers independentistes. Tot i que no tenia les orelles tan grosses com per posar-se a volar com l'elefantet del film de dibuixos animats. El xicot, però, mira tu! ens etzibà aquell dia un discurs encès del tipus d'allò de les tombes flamejants, emulant, fins i tot ultrapassant, l'ardit Ventura Gassol.
Sembla doncs que molts es preparen per agafar el vaixell a temps. I sembla un bon senyal. Si aquests paios veiessin que s'enfonsa sense remei la barca, segur que es quedarien a casa passant-se a la majoria silenciosa. De la meva perplexitat pel fenomen observat, he passat a pensar allò que: com més serem més riurem. També cal dir que val més considerar amb bon humor els nounats d'aquesta mena, que haver de suportar els relapses de l'oposició frontal, insistint reiteradament a declarar el dret a decidir, subtilment o directa, com una qüestió comparable a qualsevol execrable antidemocràtic dictat nazi-feixista.
- Un punt gens banal: la construcció de la Via Catalana Virtual: Hi ha un altre punt que em preocupa i que destaco d'entre molts d'altres possibles. Si intentés parlar de tots els altres, hauria d'escriure una enciclopèdia i no és el cas, clar. No acabo d'entendre com els que varen organitzar la Via Catalana de tant èxit, no ?pensaren en l'endemà i els dies següents. Vaig entrar en el lloc de la xarxa associada als organitzadors i tot era tal com si ?encara un es pogués apuntar a qualsevol tram de la ruta, però sense poder-s'hi registrar.
Com que encara hi som a temps, potser seria interessant que algú fes una petita modificació en l'estructura de la pàgina que permetés que els que vulguin i puguin s'apuntin, encara que sigui a posteriori, a la formació de l'estructura viària, que esdevindria informàtica, virtual. Però podria créixer i mostrar quin nombre de persones s'hi adhereixen, com si de una recollida de signatures es tractés. De passada aprofitarien el lloc de la xarxa i la programació. En aquest sentit, la nova via virtual podria tenir forma de y, i s'hi podria afegir un ramal que sortint de Barcelona arribés a Lleida i Fraga.
Seria un bon plebiscit abans del de veritat. Potser ja algú ho està fent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook