Els únics creïbles són els qui demanen la independència i els qui s'hi oposen. Tots els altres són malabaristes de les paraules. Enganyabadocs. Els qui van a favor de la independència de Catalunya i els qui hi van en contra juguen net. Diuen les coses pel seu nom. Els altres juguen amb la gent. Diuen el que no pensen i pensen el que no diuen. Fan jocs de mans.

I així el circ continua. Premsa, ràdio i televisió no parlen d'altra cosa, i l'opinió pública està més confosa i perduda que mai. Els qui haurien d'orientar-la no fan sinó distreure-la dels problemes reals i confondre-la. Parlen als ciutadans del "dret a decidir", del "dret a votar", del "referèndum necessari", de la "consulta ineludible", però aquests no saben sobre què han de "decidir", "votar", "referendar" o "consultar", ni la manera com hauran de fer-ho. Només ho tenen clar, segons sembla, els independentistes i els antiindependentistes.

Això de "decidir", "votar", "referèndum" i "consulta" va néixer del desig i la voluntat d'independència. Per això els seus defensors i els seus detractors ho tenen tan clar. Els altres han pujat al carro d'aquesta moguda, per oportunisme, a cop de manifestacions multitudinàries i ambigües, que han vist o volgut veure, com una gran marea que s'ho emporta tot cap endavant.

I arribat el moment de concretar, tot són discrepàncies, paraules buides o de doble sentit, o de molts sentits. No saben com compaginar el desig amb l'oportunisme, l'il·lusionisme i el realisme. Possibilitat real amb possibilitat virtual. Estem en democràcia -més o menys imperfecta o inacabada-, però en un sistema democràtic de dret que va costar molt d'aconseguir i que caldrà, certament, perfeccionar i acomodar als canvis socials. Però no es pot llançar tot per la borda.

Invocar legitimitats és lícit i raonable. Però hi ha moltes legitimitats. El marc constitucional n'ha d'incloure com més millor, perquè totes són respectables. Però, en un estat democràtic de dret, la primera legitimitat és l'establerta per la voluntat popular de manera legal i democràtica. Cal tenir-la en compte, encara que sigui per modificar-la o canviar-la en la seva formulació politicojurídica.

D'aquí ve l'enrevessat problema de formular la "pregunta" per a la famosa "consulta".

Si la consulta -sobre l'opinió, el desig o la voluntat- es planteja entre independència o no independència, el simple fet de formular aquesta disjuntiva, és a dir, de considerar la independència com una possibilitat real, ¿no suposa admetre de fet el caràcter sobirà del poble català, com ja es va proclamar en la Declaració del Congrés, recorreguda precisament davant el Constitucional?

Una pregunta així difícilment podria no ser també recorreguda, ja que admet, implícitament, la hipòtesi de la secessió de Catalunya, contrària a la lletra i l'esperit de la Constitució, que -agradi o no- consagra com a indiscutible la "unitat i soberania" nacional d'Espanya.

Per tant, mentre no es reformi la Constitució vigent, aquest tipus de pregunta no podrà prosperar, ni per l'article 92 ni pel 150.2 ni per cap altre, per molt que això es vengui com a viable. I segurament tampoc, governi qui governi, en el cas d'una hipotètica modificació del text constitucional, ja que aquest punt de la "unitat i la sobirania" sempre serà considerat essencial. Contra aquesta situació no hi cabria sinó una rebel·lió de final incert. Qui la vol?