La pregunta sobre el que s'ha de consultar als catalans està encallada; es pot repetir de nou l'avorriment parlamentari de quan es discutia el nou Estatut d'autonomia, una idea d'en Pasqual Maragall desafortunada pel seu final, puix ningú s'esperava el mal tracte que rebria per l'aparell jurídic de l'Estat. Si l'Estatut va acabar amb un fracàs, què pot passar ara amb la consulta? Uns tiben per un costat, els altres en sentit contrari; quan dos es barallen, els dos perden i el tercer guanya.
Moltes veus avisen que no es podrà celebrar la consulta, que se'ns tirarà al damunt la legalitat de l'Estat i viurem una frustració més que sumarem a les tantes que hem patit al llarg de la història. Alguns comentaristes sospiten que aquestes veus sols pretenen desanimar-nos, fer-nos por amb el fi que no es convoqui la consulta perquè temen que surti una manifestació nítida i decidida sobiranista i per això s'insisteix que no és veritat que no es pugui celebrar la consulta o en el seu defecte, anar a unes eleccions plebiscitàries.
Alguns caps assenyats durant la feixuga discussió sobre el nou Estatut indicaren que no era el moment de fer-ho i menys sota l'alegre promesa d'en Zapatero que respectaria tot el que elaborés el Parlament Català, perquè ja intuïen que obria melons desaforadament i no tancava mai cap tema. En Zapatero interpretava la política amb imatges, no amb idees, i li semblà que quedaria bé el seu pronunciament, a més tot assenyalava que no seria president, perquè, malgrat que el PP feia la guerra a l'Iraq i el "Prestige" enlletgia la costa gallega, tot pronosticava que seguiria a La Moncloa amb un nou líder, en Mariano Rajoy, qui en el moment present com a president, parat al bell mig de l'escala, ni puja ni baixa, i contempla estàtic i impertèrrit com el dia es fon deixant pas a la nit i l'alba clausura la foscor i surt un nou sol. Qui dies passa legislatura empeny i endavant les atxes.
Actualment es té la impressió que a Catalunya s'escenifica una obra de teatre de l'absurd, on els actors s'han intercanviat els papers. Alguns dirien que l'Artur Mas milita a ERC, que en Junqueras és l'esquera de CiU i s'ha convertit amb en Mas, que en Navarro s'ha fet del PP, que la Camacho és en Rivera de C's i aquest, un nou Lerroux. Tot s'ha remogut, vivim en un estat d'agitació. Fins alguns socialistes històrics catalanistes els fa vergonya emprar les sigles i se les enginyen cercant disfresses per les municipals.
En l'última conferència del PSOE, celebrada a Madrid, en Rubalcaba és trobà amb ell mateix i quedà encantat d'haver-se conegut tan renovat i nou. El PSOE torna, proclamaren cofois. On era? Bé, és igual on era, ara s'ha retrobat i s'ha reconegut. El PSOE torna i en Rubalcaba és el seu profeta i en Pere Navarro l'escolanet trabucaire que canta el Virolai amb missatge federalista. El PSC perdut no sap on mirar, en una riba veu espanyolistes, a l'altre independentistes, tanmateix el cordó umbilical que els lliga al PSOE s'ha enfortit. Fa temps que va desorientat; l'origen de tot fou quan al Parlament català votaren a favor del Corredor Mediterrani i a les Corts de Madrid en contra. Com ho justificaren? Simplement digueren que "s'havien equivocat". Com poden tantes persones equivocar-se a l'hora de votar. Cap responsabilitat ni dimissió. Els socialistes neguitegen quan pensen que ho van tenir tot gràcies a en Carod que els regalà la Generalitat amb el pretext que així el PSC demostraria el seu catalanisme, com si fossin neòfits a les alcaldies, a les diputacions, i no haguessin tingut oportunitats de demostrar-ho. El catalanisme dins del PSC actualment és residual.
Això sí, el PSOE retornat ha presentat un nou eslògan: "Passió per la gent"; que no en tenien, de passió per la gent? Bé, serà cosa del retorn que han descobert la passió i la gent. Nogensmenys en Rubalcaba és un polític incombustible, va passar pel govern de Felipe González i no va sortir esquitxat amb l'afer dels GAL, després retorna amb Zapatero i ocupa ministeris cabdals i és portaveu del govern. Secretari general del PSOE i cap de l'oposició a les Corts de Madrid, i tot sembla que pensa presentar-se a les primàries amb el permís de Susana Díaz Pacheco, presidenta de la Junta d'Andalusia, que és massa tendre per assumir la responsabilitat. En la conferència s'ha donat per acabada la carrera política de C. Chacón. No se li perdona que per ambició personal abandonés el deure de representar als votants i fugís tàcticament, com ho va fer en P. Maragall.
ERC realitza una opa hostil a CDC, el sorpasso, tal com apunten les enquestes, Unió es decanta per ser cada dia més amiga de Madrid, el PP busca una líder menys baliga-balaga i intrigant i la CUP mostra el rústec calçat al Parlament, IU és el nou federalisme, C's creix de forma gegantina i el PSC es dessagna. Els dos grans partits passen per mals moments. L'Estatut castigà al PSC i la consulta pot fer el mateix amb CiU. No obstant qui més pateix de moment és el PSC, que s'empetiteix amb dissensions internes. En Navarro acompanyat d'uns gladiadors fidels va amargant l'existència dels socialistes catalanistes, alguns d'ells per amor a la tradició es resisteixen a estripar el carnet com ha fet l'Ernest Maragall i altres com la Tura retornen a la base, a veure-les venir. El PSC mima el seu electorat, el que no li crea problemes, el més espanyolista. En J. Nadal advertí que si els companys de viatge del PSC són el PP i C's ja podem plegar, però no plegaran perquè volen conservar ajuntaments del cinturó de Barcelona. Allà ho veuen d'una altra manera.
