HO DIC PER ENDAVANT

Tinc per lamentable l'escarni de què fou objecte la seu d'ICV en l'assumpte Núria Cadenas, amb una personalització obsessiva i violenta en determinades persones del partit; una mena de persecució que va arribar a l'atemptat personal. Tinc per molt lamentable el boicot perpetrat des de sectors suposadament progressistes contra la visita de la ministra Birulés a la UdG; justament a la UdG, on hauria d'estar garantida la lliure circulació de sabers i d'idees. Tinc per vergonyoses i intolerables les pintades a les seus del PP, de Ciutadans, del PSC i de CiU. Tinc per feixistes les pintades amenaçadores al negoci particular d'un polític gironí.

Hi ha un memoràndum de vergonyes gironines històriques, d'escrachesavant-la-lettre, que fan molta pena: el col·lectiu okupa va estampir un plat de nata a la cara de l'alcalde Nadal perquè la policia va desokupar-los d'un local particular de prop de la Devesa; l'activista Nani Rocas va mostrar el cul al ministre Borrell el dia que va venir a inaugurar la variant que aixafava la Vall de Sant Daniel; el col·lectiu d'estudiants descontents va rebentar l'acte de comiat del rector Nadal... A part de la més absoluta inutilitat d'aquestes accions, la personalització i escarni que es van perpetrar sobre persones concretes pels seus càrrecs i responsabilitats (un alcalde, un ministre i un rector) situa els seus autors al marge de la llei: per incívics, antidemocràtics i violents. Accions forassenyades com aquestes (que són vulneracions flagrants dels drets individuals) han conduït a la situació que s'està debatent aquests dies i que fa esquinçar tantes vestidures: la reaccionària reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana que està perpetrant el PP.

Parèntesi necessari. "Llibertat? Per a què?", digué Lenin al ministre Fernando de los Ríos, no perquè el dirigent comunista no hi cregués, sinó perquè només podia entendre l'exercici de la llibertat com a consciència de la necessitat; una llibertat basada en el domini conscient per part de l'home de la natura, de la societat i d'un mateix. Faríem bé, en aquesta espècie de democràcia que hem bastit al regne d'Espanya després de 40 anys de dictadura, de reflexionar sobre la llibertat de manera seriosa i profunda. La majoria de la gent entén la llibertat com li sembla, sobretot com li convé: llibertat per treballar el dia que hi ha convocada vaga general per reivindicar justament que tothom tingui treball; llibertat per enriquir-se fins al fàstic; llibertat per amenaçar periodistes perquè no agrada el que diuen; llibertat per cobrar salaris escandalosos; llibertat per acomiadar treballadors i deslocalitzar empreses... El deteriorament del concepte de la llibertat és tal que fins i tot la dreta en fa bandera equiparant el mot "llibertat" a la paraula "ordre". Fi del parèntesi.

Tornant a casa, capítol a part mereix a Girona l'assumpte de la PAH i el defensor de la ciutadania. A veure si amb tanta tonteria política, tanta mediocritat intel·lectual i tanta espessor cerebral ens acabem bevent entre tots l'enteniment! Els ciutadans no tenim per què saber per la premsa que un senyor té una propietat, una propietat que lloga (per caritat o per fer diners, és igual), que fa un any i mig que no cobra el lloguer i que usa procediments legals per desnonar-ne els llogaters. No tenim cap dret a saber-ho; no tenim cap dret a immiscir-nos en la vida i els negocis particulars dels altres, assenyalant bons i mals ciutadans i fixant la fila moral de la gent. Què és això que hàgim de veure'ns en l'entrellat de jutjar conciutadans? A qui se li acut aquesta beneiteria? A la PAH?

La PAH, que en la seva lloable lluita per evitar que bancs i poder públics conxorxats facin fora de casa seva gent pobra de necessitat, fa servir totes les eines de protesta i lluita que té a l'abast, i de vegades, es passa; de vegades, traspassa allò que mai hauria de traspassar i es converteix en fiscal, jutge i executor de persones amb noms i cognoms. Trenta individus de verd -ni que siguin 300- no poden suplantar el valor de la justícia, ni les regles de joc de la democràcia que, mal ens pesi (mal em pesi a mi mateix de dir-ho, perquè penso que són lamentables i que urgeix canviar-les), s'han de respectar perquè són l'única línia que ens separa de la barbàrie.

El judici públic i la condemna moral de les persones és dels temps de la Santa Inquisició. O dels anys dels comitès revolucionaris. O de les dècades de la dictadura nacionalcatòlica. Si una cosa bona ha dut la democràcia, ha estat que cada persona té el dret de fer el que vol dintre de la llei sense haver de donar explicacions a ningú. La PAH ha barrejat, en la valoració del Defensor de la Ciutadania, de manera malintencionada, gestió pública i assumptes personals. I això no es pot fer. L'ètica i la moral són de l'àmbit personal; no de l'àmbit polític. Confondre-ho és propi de gent intolerant. Allò que ara podria passar, en el pitjor dels mons possibles, és que el Defensor de la Ciutadania, en mútua correspondència, tragués a la llum els draps bruts dels membres més actius de la PAH, i que entre tots convertissin l'escenari de la vida política gironina en un safareig, en un mercat: "Aquesta no sé què diu, si té una segona residència a la costa!; "Ja em diràs què fa a la manifestació pels Drets Humans qui té tres finques i dos cotxes", etc.

L'enemic és el Capital que, lluny d'arrugar-se en aquesta crisi com al principi es deia, s'ha reforçat i assalvatjat encara més i està trobant maneres de deixar el poble completament captiu, vençut i desarmat. La PAH està duent a terme dues grans accions socials: defensar cas a cas gent indefensa davant dels desnonaments; i ser als mitjans i en la vida pública un corcó exemplar per a les consciències. Per això ?mateix, la PAH hauria de reflexionar i hauria d'entendre que lamentablement els escraches a persones entelen la noblesa dels seus gestos i la necessitat de la seva lluita.