24 de novembre de 2013
24.11.2013

Cartes

24.11.2013 | 07:48

Paraules que
no lliguen
Lluís Torner i Callicó. girona.
És allò que diuen a vegades, amb segons quines paraules, mal emprades, sembla que ens volen fer veure l´A per la B. L´altre dia el President del Govern de l´Estat ens donava gràcies per haver suportat el llarg període de crisi; és a dir, les retallades, la pujada d´impostos, el retard de segons quins pagaments, les llargues llistes d´espera, la pèrdua de llocs de treball, etc. Què més podíem fer els ciutadans pacífics –a part de manifestar les queixes i el malestar– que estrè­nyer-nos els cinturons –alguns més que altres– i esperar pacientment l´arribada, el més aviat possible, d´uns temps millors.
Per tant, com que tot això ens venia imposat, més que donar-nos les gràcies –que no ens fa massa gràcia– no hauria estat millor dir que lamentaven haver-nos hagut d´imposar totes les mesures que hem enumerat abans? Fent un símil, no és talment com si algú ens donés una bufa i ens digués gràcies per no haver protestat?
Per altre costat, ara volen treure una llei per privar segons quines manifestacions, davant centres oficials –entre altres mesures– i ens diuen que és una actuació en favor de la «seguretat ciutadana». A la majoria ens sembla que més aviat és per la seva, de seguretat, no? La ciutadana seria resoldre els greus problemes d´inseguretat que s´estan patint, per exemple, els nombrosos robatoris amb violència, física o material, que als ciutadans ens fan viure intranquils. És trist que mentre la policia fa tot el que pot, quan s´agafen els lladres o malfactors, arriben al jutjat i entren per una porta i surten per l´altra, amb llibertat amb càrrecs, això sí! Però això no els priva que deixin de reincidir, ja que és sabut de tothom que n´hi ha que hi han passat més de cinquanta vegades i van per la vida tan tranquils. Als que som grans, que som el sector social més afectat pel que fa als robatoris, ens costa molt d´entendre. No hi ha quelcom que falla, pensem?
Bé! Ens agradaria que les coses es diguessin pel seu nom, pel bé de tothom. No és del nostre grat criticar, però els que tenim una certa edat, ja ens va tocar estar callats molt de temps, almenys ara, amb la democràcia –perquè la tenim, no?– ens agradaria que se´ns escoltés un xic, sense ofendre ningú, això sí!

Estadístiques
per pensar
Jesús Domingo Martínez. girona.
Les darreres dades de l´Institut Nacional d´Estadística sobre l´evolució demogràfica a l´Estat espanyol demostren que el nombre de naixements disminueix i s´acosta dramàticament al de defuncions. Ens trobem a les portes d´un alarmant creixement vegetatiu zero, alhora que creix el nombre de majors de 65 anys, és a dir, de pensionistes. No falten sociòlegs que atribueixen la disminució de la taxa de natalitat a la crisi econòmica. No obstant això, es dóna la paradoxa que el nombre de matrimonis, que s´havia reduït dràsticament en iniciar-se la crisi, va començar a augmentar l´any passat de manera significativa, encara que és veritat que a edats que superen la mitjana europea ... i quan ha disminuït la fertilitat de la dona. Però buscar únicament en la crisi econòmica l´explicació d´aquests fenòmens demogràfics és quedar-se curt. Aquests dades estadístiques ens han de fer pensar.

Prestige, un més
paula castañer gonzález. fontcoberta.
Sóc una noia de 17 anys, quan va passar el desastre del Prestige en tenia 6. Aquest fet no el recordo, però al sentir-ho per la televisió i la ràdio ho vaig comentar a la família, me´n varen parlar i també vaig buscar informació a Internet. En primer lloc, estic molt sorpresa que després d´onze anys s´hagi fet el judici; en segon lloc, que no hi hagi hagut cap culpable ni cap responsable; en tercer lloc, tampoc no hi ha hagut cap dimissió de polítics; i, finalment, una sentència pèssima i vergonyosa que demostra una impunitat total i ens deixa una sensació a la gent de la meva edat que la justícia d´aquest país no és ni molt ràpida ni justa i sembla que qui faci coses detestables no li passa absolutament res.
Jo, que no tinc present en el meu record aquest desastre mediambiental que va afectar 3.000 quilòmetres de costa, sí que em poso a la pell de tots els voluntaris que van estar ajudant i netejant la costa i em pregunto què deuen estar pensant en aquests moments sobre aquest judici que ha finalitzat sense cap culpable. Per acabar, si agafem aquest cas i el relacionem amb el que està passant en els últims temps a la nostra societat amb tot un seguit d´escàndols, corrupció€ em sembla que la gent de la meva edat hem d´intentar fer un canvi per un futur diferent i donar un aire nou a la política i la societat.

La «Misericordina»
del papa Francesc
Pedro J. Piqueras Ibáñez. girona.
El papa Francesc, en acabar l´àngelus del diumenge, 17 de novembre a Roma, aconsellà als fidels que es trobaven a la plaça de Sant Pere que prenguessin un «medicament» «bo per al cor», la «Misericordina», que era en realitat un Rosari en una caixa. «Ara m´agradaria recomanar un medicament», va dir. «Què? S´estaran preguntant, el Papa fa ara de farmacèutic?» Parlava Francesc agitant una caixa similar a les que es troben a les farmàcies, però en la qual es podia llegir «Misericordina, 50 grams per al cor».
Amb la caixa a la mà, Francesc va concloure la pregària de l´àngelus dient als fidels que «no oblidin prendre la seva medicina perquè és bona per al cor, l´ànima i la vida». Unes 20.000 d´aquestes caixes, que contenen un rosari i un prospecte en italià, polonès, espanyol i anglès, van ser distribuïdes a la plaça de Sant Pere.
Segons paraules del propi papa Francesc , «preventivament, es pot utilitzar un cop al dia, però en cas d´urgència, es pot prendre més vegades per a l´ànima». Suposo que estaran amb mi que aquest Papa sap cridar l´atenció amb les noves estratègies comunicatives sobre les necessitats que la humanitat té avui dia: Misericordina. Ho recordo bé, estava davant del televisor quan, fent costat als milers de fidels i pelegrins que eren a la Plaça, em va sorprendre el Papa amb el seu medicament.

Volem ser el que som?
Imma arpí oriol. lloret de mar.
Fa molt temps que desitjo escriure aquesta carta i trobo que avui és el dia adequat. Algú em pot explicar, si us plau, l´emmirallament i la malaltissa obsessió de la joventut d´avui en dia amb la cultura americana? Des de fer-se fotos amb la bandera fins a delirar per viatjar a Nova York o fins i tot celebrar les seves festes com si fossin també les nostres. Per què prefereixen el món de les celebrities de Hollywood a l´esforç i seny català? Ja em perdonareu, però jo no ho entenc. Es tracta d´estimar els llibres, sentir les ­poesies, aprendre dels més savis, trobar-se en uns colors, distingir-se entre sintonies... Obrim els ulls i apreciem l´esplendor que ens rodeja en lloc de buscar-lo a l´altra banda de l´oceà. És ben clar que els americans seran més patriòtics que nosaltres si no som nosaltres els que estimem la nostra pàtria per sobre de cap altra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook