Hi ha setmanes, com aquesta, que a l'autor d'aquestes línies li vénen ganes d'escriure sobre la inhumanitat brutal de les grans ciutats. Per exemple, com pot ser possible que tres dones hagin estat segrestades durant trenta anys en un habitatge del sud de Londres en condicions d'esclavatge? No van notar mai res d'estrany, els veïns? Sí, és un tema que donaria per molt; però han aparegut els resultats del baròmetre del CEO, i, és clar, això té aquella prioritat que porta implícita l'actualitat política.
Per tant, i entrant en matèria, el baròmetre dictamina que en unes eleccions al Parlament CiU passaria de la primera posició, amb 50 diputats, a la segona, amb 34 o 36 escons. La pèrdua d'aquest vot el recolliria ERC, perquè passaria de la segona posició a la primera, i de tenir 21 diputats a gaudir d'entre 37 i 39 escons. No cal dir que la tasca de Govern i les retallades que els convergents han hagut de fer a causa de l'asfíxia financera de l'Estat espanyol han estat decisives a l'hora de perdre el primer lloc. Però també és cert que l'ambigüitat en els missatges del soci de coalició (Unió) i especialment les sorprenents declaracions del senyor Duran i Lleida han estat més a l'altura d'un adversari polític que no pas d'un soci. La claredat i rotunditat d'uns ha estat premiada; l'ambigüitat dels altres, castigada.
Gairebé es podria dir el mateix pel que fa a la parella de ball PSC-Ciudadanos. Els socialistes catalans passarien del tercer lloc que tenien fins ara, amb 20 diputats, al quart i amb només 14 o 16 escons. En canvi, C's li prendria la tercera posició i passaria de 9 diputats a tenir entre 15 i 17 escons. La fuita de vots en aquest cas no seria tan acusada com en el cas de CiU i ERC; però és evident que el partit que lidera Albert Rivera recull intenció de vot d'antics votants del PSC i també del PP. En efecte, la formació popular perdria una posició, passant de quarta a cinquena força política, i passaria dels 19 diputats que té ara a tenir-ne entre 13 i 14. Per tant, queda clar que Ciudadanos pescaria tant en les turbulentes aigües del PSC com en les del PP. Finalment, Iniciativa es mantindria més o menys com ara, entre 12 i 14 escons. I qui doblaria resultats serien les CUP, que passaria de 3 diputats a tenir-ne 6 o 7.
Dit això, i deixant clar que els missatges clars són recompensats en l'enquesta d'intenció de vot, sobretot pel que fa a Esquerra Republicana, C's i les CUP; i que les indecisions, dubtes i declaracions poc clares i massa sovint contradictòries són severament castigades (CiU i PSC), hi hauria el tema dels dos blocs: independentistes i unionistes. Pel que fa als primers, i mentre el senyor Duran i Lleida i Unió formin part de la coalició CiU, tindríem que la suma dels diputats d'ERC, CiU, Iniciativa (si no baixa del tren del dret a decidir com ha fet el PSC) i les CUP formarien una àmplia majoria al Parlament. I pel bloc unionista (mentre no s'hi afegeixi ningú més a última hora), Ciudadanos, PSC i PP formarien una minoria espanyolista força minoritària.
A veure, potser, al llarg de tants mesos de declaracions de tota mena, podria ser que un servidor s'hagués perdut algun capítol d'aquesta sèrie; però el cas és que des de les passades eleccions al Parlament he tingut clar que el bloc unionista estava format pel PSC, el PP i C's. I que en el bloc independentista s'hauria de treballar molt perquè Unió (UDC) i Iniciativa (ICV-EUA) s'hi trobessin com a casa. O sigui, bé i no pas a disgust. S'ha aconseguit, això? Home, m'atreviria a dir que no, perquè queda clar que tant el senyor Duran i Lleida com alguns consellers d'Unió del Govern es troben en un d'aquells moments de les grans batalles de la història durant els quals alguns oficials no saben del cert si avancen per reforçar la posició o si reculen per defensar-la. No sé si m'explico.
Es nota tant que la Diada del 2012 i la Via Catalana del 2013 han agafat Unió amb el pacte fiscal al ventre, vull dir a l'agenda, i que ara no saben què fan ni on són! Ei, que a can Convergència els ha passat si fa no fa el mateix; però, tu, han sabut reaccionar i canviar a temps de discurs. De fet, cal recordar que la resposta de la societat civil catalana va ser tan contundent que el president Mas va declarar que portaria el país fins al referèndum i que tot seguit es retiraria de la política? Però, a la coalició, s'adonen realment que la societat civil fa temps que ha decidit que el nostre sigui un país normal i que va molt per davant del Govern i del Parlament?
Sigui com sigui, i per acabar, quan serem un país normal (Escòcia podria ser-ho el 24 de març de 2016 si guanya el sí) ens caldrà l'esforç de tothom per tirar endavant; dels independentistes, evidentment, però també dels unionistes; fins i tot l'ajut dels senyors Duran i Lleida i Navarro. Ara bé, sospito que l'endemà del dia que serem un país normal, tothom, els unionistes inclosos, esdevindran independentistes de tota la vida.
