D'Espanya no solament no ens arriba cap afany de seducció a fi que ens hi quedem, sinó només amenaces i el que en diem "el discurs de la por". Dins el procés sobiranista, un dels aspectes que crida més l'atenció és la campanya d'Espanya anunciant tots els mals possibles si gosem endegar aquest procés i coronar-lo. Que això ho signi el govern espanyol, el PSOE, els mitjans espanyols i les grans forces econòmiques i del poder, entra dins la lògica.
El que ja no és gens lògic és que aquest discurs de la por sigui formulat també pels socialistes catalans, cosa que dóna idea de amb quina mena d'altura moral gasten. Un discurs de la por que arriba a l'extrem d'amenaçar amb la presó els dirigents catalans i, fins i tot, de nova invasió de Catalunya -cosa, que altrament, la Constitució que tan agrada als socialistes permet, igual a que no reconeix Catalunya, ni la llengua catalana , ni permet els tractats entre els diversos països de llengua catalana-. El més greu és que tot això ha estat acceptat (o com a mínim ni criticat, ni tan sols s'ha dit que s'arreglaria) per la declaració "federalista" de Granada i les posteriors declaracions de Rubalcaba i Pere Navarro.
Catalunya es quedaria fora del món? L'únic que sabem és que ara no hi estem, i aquesta és la diferència sagnant amb Escòcia i fins amb el País Basc, unànimement reconeguts com a nacions o comunitats humanes específiques arreu del món. Catalunya ni és present al mapa, ni és coneguda, i quan parles de Barcelona com a pal·liatiu es creu que és una de les més atractives "ciutats espanyoles". Aquest no és els menor dels grans crims d'Espanya contra Catalunya, que es va forjar al llarg del segle XIX. Al segle XVIII Catalunya encara era coneguda a Europa, i ens ho proven diversos documents francesos i d'altres procedències. Per exemple Grimod de la Reynière, el "primer periodista gastronòmic de la història", l'endemà de la Revolució, parla dels catalans com d'uns consumats gurmets.
Al seu torn, Voltaire, una de les grans figures de la Il·lustració, el 1751 va escriure al seu llibre Le siècle de Louis XIV una descripció de Catalunya, encara que exagerada, molt atractiva i actual: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra, i dels més afortunadament situats. Tan proveïda de bells rius, rierols i fonts, com són mancades la Vella i la Nova Castella, produeix tot allò que convé a les necessitats de l'home, i tot el que pot satisfer els seus desigs...". Altrament, els catalans, "a desgrat del seu valor i del gran amor per la llibertat, han estat subjugats en tot temps". La conclusió molt optimista, és que "Catalunya pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir-ne". O no tan exagerada, si parlem d'Espanya en relació amb Catalunya.
