La pregunta i la data han arribat, superant per la dreta, per l'esquerra i pel mig aquells que defensen altres alternatives, però també molts dels escèptics que creien que mai arribaria. Dit això, la pregunta avui és: i ara què? Doncs possiblement tots els escenaris futurs que ens plantegem ara, finalment errin. El més probable és que abans d'arribar el mes de novembre les coses s'hagin degradat de tal manera que s'acabi amb la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries perquè, si una cosa està clara, és que aquesta pregunta no es formularà mai a la ciutadania catalana. Mai un govern de Madrid de les característiques que hi ha ara, o amb altres que tenen possibilitats de governar en el futur, permetrà que es pregunti sí o no a la independència, encara que sigui en una segona instància i després d'un subterfugi.
Si una cosa està clara és que ara la pilota està en dos llocs: en el terreny dels ciutadans i en el terreny de l'Estat. Els ciutadans que demanaven votar ara tenen una pregunta i una data. Però amb això, les forces independentistes saben que no n'hi ha prou. Aquesta ciutadania ha d'estar disposada a patir molt perquè el camí que ara comença serà duríssim. El Govern espanyol no és que no vulgui que Catalunya s'independitzi, sinó que tampoc vol que li preguntin i posarà tots els seus recursos per evitar-ho.
Però compte perquè, durant tot aquest procés, l'Estat hi té tant a perdre com Catalunya perquè unes eleccions plebiscitàries són, que no ho dubti ningú, el pitjor escenari per a tothom, sobretot si en aquest plebiscit acaba guanyant l'opció independentista. Això automàticament representa que un poble decideix independitzar-se a l'espera del reconeixement internacional o que Espanya intervingui, està per veure de quina manera.
Sigui com sigui, ha arribat un punt de no retorn. Un camí ple d'espines i alguna llàgrima. D'un costat i de l'altre. Tots hem de ser conscients d'això.
