Quan l'Honorable Artur Mas compareixia, enmig dels dirigents de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, per detallar la pregunta del referèndum d'autodeterminació, estava cantat que la formulació seria confusa i imprecisa per tal d'acontentar tots els firmants.
De fet, es tracta d'una doble pregunta alfabètica, apologètica, ascètica, aritmètica, cinètica, cibernètica, cosmètica, diürètica, dietètica, emètica, estètica, ètica, fonètica, frenètica, genètica, magnètica, hermètica, herètica, hipotètica, mimètica, partenogenètica, patètica, pirètica, poètica, profètica i sintètica. Aquests adjectius qualificatius (acabats en ètica) són una mostra que assenyala l'abast il·limitat de sensacions i emocions que la pregunta pot generar entre els ciutadans.
Com argumenta el professor Josep M. Colomer en un article recent, en cas que se celebri un referèndum amb aquestes dues preguntes, es podrien comptabilitzar fins a nou respostes individuals diferents: No-Abstenció, Sí-No, Sí-Sí, No-No, Abstenció-No, Sí-Abstenció, No-Sí, Abstenció-Sí i Abstenció-Abstenció (equivalent al vot en blanc).
De fet, afirma el politicòleg: "en un referèndum la manipulació resideix en l'elecció de la pregunta (... ) per fabricar una majoria allà on no existeix". Justa la fusta!
És a dir, a partir d'una pregunta sense solta ni volta, la interpretació dels resultats es convertiria en un galimaties que permetria a cadascú portar l'aigua al seu molí.
En efecte, és una pregunta clara per als partidaris de la independència. Ara bé, d'inclusiva res de res perquè la segona pregunta exclou qualsevol opció distinta a una Catalunya independent. La fórmula tampoc possibilita el vot de tothom que vulgui un canvi d'estatus com va declarar solemnement el president de la Generalitat.
Només cal analitzar què amaga la doble pregunta si s'expressa en la forma del següent sil·logisme: Sí vol que Catalunya sigui un estat. / Sí vol que aquest estat sigui independent. / Ergo, Catalunya ha de ser un estat independent.
En altres paraules, es comença amb una premissa que demana un estat per a Catalunya (tant li fot la forma). En la segona premissa, el votant s'ha de pronunciar sobre la independència amb exclusió de qualsevol altra forma de relació amb Espanya.
Aquesta manera d'argumentar és coneguda com a sofisma d'antecedent incomplert que consisteix a ressaltar un aspecte i no considerar-ne d'altres que també són rellevants.
Hauria estat una demostració d'honradesa política formular una pregunta del tipus: Vol separar-se d'Espanya per constituir una Catalunya independent?
És obvi que tampoc no seria acceptada per la majoria del Congrés de Diputats però almenys seria una pregunta clara i concreta.
