El desembre de 2011 Endesa va vendre la participació que tenia en la central de cogeneració de L.C.Paper a Besalú. El procés va durar tot l'any i la venda es va fer l'últim dia. Durant tot aquell temps vaig preguntar a la persona que representava a la elèctrica la raó per la qual no volien continuar en la central després que, en els 18 anys que feia que hi eren, el resultat sempre havia estat positiu, sense cap conflicte. No entenia com un es pot despendre d'un valor quan la història és impecable i encara pot tenir més futur. La resposta sempre fou que Endesa i la matriu Enel eren grans empreses dirigides per plans estratègics i la cogeneració no hi entrava.
Quan vaig veure actuar el ministre Soria a primers de 2012 vaig entendre la raó per la qual el soci va sortir de la central de cogeneració i ens ho va posar fàcil: Endesa havia decidit aniquilar la cogeneració i les renovables a benefici seu i el ministre aplicaria el pla com a bon peó que és. A més havia de fer cash.
Endesa té un problema molt greu derivat de la compra per part d'Enel -l'elèctrica pública italiana- arran del fallat intent de compra per part de Gas Natural. Recordem que aquesta va llançar una OPA a Endesa el 2005 a un preu de 21,3 euros per acció que va anar seguida d'una revolta a Madrid per ser una empresa catalana qui la feia. L'argument més estès fou el baix preu ofertat. El 2006 l'empresa alemanya EON va actualitzar la oferta fins a 27,5 euros. Manuel Pizarro, president de la companyia i home del PP, va rebutjar ambdues ofertes. Finalment, amb la intervenció del president espanyol Rodríguez Zapatero, l'empresa elèctrica pública italiana Enel juntament amb Acciona va presentar una oferta per 40,16 euros per acció. Veieu com els catalans ens volien estafar? Van dir a Madrid. Però la història és tossuda, sabíem que Gas Natural era una empresa que feia les coses bé i que el preu era el just, potser negociable a l'alça fins 25 euros, però mai fins a 40 euros. Quan Enel va arribar a Endesa es va trobar amb un autèntic desastre: moltes de les sinèrgies possibles, com compartir equips, no eren possibles per qüestions diverses, com per exemple que els comptadors italians no entraven en les caixes espanyoles, o com que la tensió dels transformadors de distribució de 25 kV a Catalunya són diferents dels transformadors de 20 kV italians. Pel costat de la sinèrgia no hi havia estalvis, per la qual cosa la compra amb un 64% de sobrecost s'havia d'amortitzar forçant els beneficis de l'empresa, cosa que es va fer primer venent actius a bon preu, i ara forçant el sistema elèctric, la regulació, el regulador i al polític que el nomena. Una mica més lluny, la presidència italiana faria pressió perquè tot fos possible a través de Pedro Solbes, incorporat al consell d'administració italià. Això explica la decisió d'Endesa de repartir el 85% dels seus beneficis en forma de dividends per poder retornar enguany 1.300 milions a Itàlia, una barbaritat que el que fa és eixugar l'elèctrica espanyola i escanyar els consumidors espanyols. Tot això gràcies a aquell il·luminat que es diu Pizarro. El valor de l'empresa va ser de 22.957 milions d'euros, contra un valor real de 14.290 milions, un sobrecost de 8.600 milions d'euros, que el Sr. Pizarro es va embutxacar en la part corresponent com accionista i que ara li pagarem nosaltres.
La resta d'empreses elèctriques també tenen els seus forats negres. El pla d'energia havia previst que la generació elèctrica amb gas seria de 14.800 MW a l'any 2009. Doncs les companyies van decidir que allò era el futur i aquell any ja havien instal·lat 22.243 MW, essent a dia d'avui una potència de 25.041 MW. La inversió d'aquestes centrals és de 13.161,8 milions d'euros. Donat que el mateix pla d'energia preveia la penetració d'energia renovable, planificació que s'ha seguit de forma escrupolosa, l'excés de generació amb gas no queb al sistema, impedint novament l'amortització de la inversió.
La resposta de les grans companyies elèctriques ha estat frenar i aniquilar l'energia renovable, cosa que estan aconseguint dirigint la política del ministre Soria des de les bambolines, redactant-li el full de ruta i els decrets.
Per fer-ho clar, el forat de les elèctriques és de 21.000 milions que ens han traslladat en forma de dèficit tarifari de 25.000 milions als consumidors i que ens els fan pagar com una mena d'hipoteca a 15 anys de venciment. És la segona bombolla després de la immobiliària-bancària.
El problema bancari es va resoldre posant davant el quadre financer a Luis de Guindos, professional que coneixia bé el mercat. El problema elèctric es resol posant un home de palla dirigit per les elèctriques. El banquer va intervenir empreses, va nacionalitzar, va revendre i va posar ordre. En el problema elèctric s'hauria d'acabar fent el mateix amb Endesa, aportant els 8.000 milions, i amb les altres empreses, aturant centrals de gas per 6.000 milions, deixant de carregar més les espatlles del consumidor, endreçant els consells d'administració i acabant de fer perdre més competitivitat a les pimes.
Si no s'intervé a les elèctriques el país no aixecarà el cap en molt de temps.
