Si calgués caracteritzar amb una sola paraula el procés seguit fins a arribar a l'elaboració de la pregunta que la Generalitat catalana pretén presentar a referèndum, crec que la més apropiada seria la ?se?güent: fracàs. En primer lloc, i abans que res, ha fracassat el Govern d'Espanya. Rajoy no ha posat en pràctica la política adequada en aquestes circumstàncies. Pel que sabem, s'ha limitat a fer declaracions grandiloqüents -i en la majoria dels casos, innecessàries, per òbvies- sobre el manteniment de la unitat d'Espanya, amb al·lusions contínues a la Constitució, però no ha estat capaç de mantenir un diàleg fructífer amb el president de la Generalitat i amb els líders dels partits catalans partidaris de la consulta (ignoro si han existit negociacions secretes que en el moment més insospitat generin un miracle). A més, membres del partit de Rajoy i, en més mesura encara, els mitjans de comunicació afins, vénen menyspreant des de fa temps els símbols identitaris de Catalunya i, de manera manifesta, la seva llengua. Les bromes, acudits, desqualificacions o fins i tot burles sobre això han estat i són moneda corrent en aquests mitjans, de manera que no pocs analistes polítics han advertit, amb tota raó, que el PP i el seu entorn estan fabricant independentistes a un ritme espectacular.
Ha fracassat igualment Artur Mas. En tot el procés ha anat fent passes insegures, la major part de les vegades arrossegat pels desacords interns a CiU, la coalició que lidera i, sempre, per Esquerra Republicana. El passat 9 de desembre, només tres dies abans d'acordar el text de la pregunta, aquest últim partit l'havia amenaçat amb despenjar-se del bloc que defensa la consulta si en la pregunta no hi apareixia la paraula "independència", la qual cosa hauria tingut molt serioses conseqüències en el Govern de la Generalitat, entre d'altres, la no aprovació dels pressupostos per a 2014.
Han fracassat els partits que han acordat el text de la pregunta. No han estat capaços de negociar-la amb el Govern central, circumstància que no és intranscendent per tractar-se d'un assumpte molt important. En aquest punt comptaven amb una experiència que bé podria haver-los servit, si no d'exemple, almenys d'inspiració. Em refereixo al cas d'Escòcia. El desenvolupament del seu referèndum i la pregunta a presentar han estat acordats allà pel premier britànic, David Cameron, i el ministre principal escocès, Alex Salmond. Segons va declarar fa uns dies a la SER el conseller i portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, els partits catalans, per contra, ni tan sols han tingut la deferència de comunicar oficialment al Govern d'Espanya el text de la pregunta una vegada acordat. Com Rajoy, aquests han seguit la via d'ignorar l'altre, com si la política consistís a donar mostres de fanfarroneria als seus.
També em sembla un fracàs el text de la pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" Sí/No. "Vol que aquest Estat sigui independent?". Sí/No. Al marge que algú pugui suposar que és útil per superar diferències entre els partits i per salvar de moment determinades situacions, en particular la d'Artur Mas, la pregunta està redactada en uns termes poc afortunats per a una consulta d'aquesta naturalesa, perquè indueix a una resposta més emocional que racional. Es pot "voler" ("voler") alguna cosa, sense que per això sigui necessàriament positiu o convenient aquesta alguna cosa. Pot passar, doncs, que algú "vulgui" la independència de Catalunya (la desitgi emocionalment), però racionalment consideri que no convingui aplicar-la. En aquest cas, com ha de respondre a la pregunta? A més, lluny de ser una pregunta simple -característica necessària, segons els entesos, en tota consulta al poble-, és doble, la qual cosa introdueix confusió, tant en la resposta, com en la seva interpretació. Els polítics catalans han ignorat de nou el cas d'Escòcia, de gran utilitat també sobre això. La pregunta escocesa és així de clara i racional: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí/No (en la seva llengua original: "Should Scotland be an independent country?").
No són pocs els que consideren que en allò relatiu a "la qüestió catalana" ha fracassat la política. D'aquest fracàs en són partícips les dues parts concernides. No obstant això, segons l'opinió d'alguns no estan en aquest cas tres partits directament compromesos en el procés (PP, CiU i Esquerra Republicana), perquè per raons diametralment oposades, l'auge de l'independentisme enforteix les seves respectives expectatives electorals. No sé si serà així, encara que en matèria de magarrufa política tot és possible, però és evident que l'absència de política ha donat lloc a diverses ruptures de molt difícil solució, fins al punt que segons el parer de persones sensates i ben informades, ja no hi ha volta enrere. S'ha accentuat el distanciament entre Catalunya i la resta d'Espanya i s'ha produït un acusat desencaix en el si de la societat catalana, en la qual cada vegada està més estès parlar de "bons" i "mals" catalans.
En la consulta sobre la independència de Catalunya, com en gairebé tots els problemes importants que afecten avui Espanya, el partidisme, això és, els interessos electorals de certs partits polítics, ha ocupat el lloc de la política. Em sembla així mateix meridianament clar que els dos màxims responsables en aquest procés -màxims, per la senzilla raó que estan governant-, és a dir, PP i CiU, estan llastats per idèntics vicis: corrupció en el seu si, paràlisi, incapacitat de gestió, carència d'idees i, sobretot, falta d'interès per emprendre els assumptes importants per al conjunt de la població. El Govern d'Espanya i el de la Generalitat són campions en les retallades en educació i en sanitat, en l'abandonament de serveis socials i en la seva privatització, a concedir impunitat a policies que s'han extralimitat en la repressió, etc. No se'ls pot objectar el seu afany en la defensa de la identitat nacional. Les societats democràtiques actuals exigeixen el respecte als símbols i a la llengua de tots els pobles, però també la presència activa i l'ús racional de la política per afrontar els problemes a curt i llarg termini i la salvaguarda dels drets socials. No es pot anteposar a aquests drets els mites nacionals, siguin del signe que siguin. Per la resta, la contínua invocació a lleis i a tribunals no és res més que retòrica útil per al governant amb vocació autoritària i un procediment eficaç per desvirtuar la democràcia.
