L''exlíder d´ERC Josep Lluís Carod-Rovira ho ha dit al llarg d'aquestes darreres hores en totes les tertúlies en què participa: "Hi haurà consulta, després d'unes eleccions al Parlament de Catalunya. Però no l'any 2014".

Més clar, impossible. I Mas en la seva compareixença a TV3 va dir més o menys el mateix: "Els catalans anirem a votar. Si no és en la consulta, serà en unes eleccions plebiscitàries. Però votarem".

El gran beneficiat d'aquesta estratègia certament és Artur Mas. Necessita temps per intentar adreçar la nau convergent, asegurar-se l'aprovació dels pressupostos i com a mínim allargar un any més una legislatura que al pas que anem, des d'un punt de vista d'acció de govern, serà totalment perduda.

La consulta ens té entretinguts i qualsevol problemàtica que sorgeix, el govern s'afanya a dir que amb la independència tot seria molt més fàcil. Fins i tot amb el desgavell que ha suposat la darrera subhasta elèctrica que el desafortunat ministre Soria s'ha vist obligat a anul·lar, el conseller Felip Puig no s'ha estat de dir que si Catalunya fos independent pagaria el preu de la llum molt més barat. I s'ha quedat tan ample, tan ample com el seu antecessor Mena, quan va dir que al llarg del seu mandat es reduiria l'atur un 50%. Tot plegat un joc de despropòsits que ens deixen ben palès que aquesta crisi ens agafa amb els pitjors polítics de la història recent, tant a Madrid com a Barcelona.

Tot aquest segon mandat d'en Mas gira a l'entorn del dret a decidir. S'ha vist obligat a fer tants malabarismes que la consulta tindrà dues preguntes, però a hores d'ara encara hi ha un munt d'interrogants pendents com el de la interpretació dels resultats.

L'ambigüitat de la primera pregunta sobre si els ciutadans volem que Catalunya sigui un estat farà que molta gent s'abstingui si de debò es pogués votar, la qual cosa a hores d'ara sembla gairebé impossible fins i tot pels mateixos líders que ens han portat a aquest atzucac. Què vol dir un estat? Quin tipus d'estat? Caldria que ens ho aclarissin els experts perquè si no malament rai.

Si a la primera qüestió ja respons que no, ja no pots votar la segona, que sí sembla molt més clara. Però també és complicada. Ens diu si volem un estat independent. Però independent de qui? D'Espanya? D'Europa? Caldria que la formulació fos molt més clara i no donés peu a interpretacions que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió. Però quant a la forma, els errors han estat majúsculs si de debò és pretén una reflexió serena dels electors.

Fa un parell de mesos, un conseller molt proper al president Mas em comentava que el govern improvisa cada dia el seu full de ruta cap a la independència. No cal dir que es nota, i molt, perquè els cops de volant són tan forts i a destemps que en qualsevol moment podem sortir de la carretera. De moment, hi ha més revolts que a la collada de Toses.

Un home tan sensat com en Miquel Roca acaba de manifestar-se, tot afirmant que el problema que tenim al davant és polític. Té tota la raó del món i és per això que demana diàleg a totes les parts implicades. Una part important de la població catalana es mou i ja ha traduït aquella desafecció de la qual parlava l'expresident Montilla cap a un independentisme emergent. Mentrestant, el Govern central es fa l'orni i no diu ni piu. Això sí, la Constitució és intocable i la unidad de España indivisible. És evident que Mariano Rajoy mai no podrà aprovar un trencament territorial, però sí té l'obligació de fer esforços per tal de trobar camins que portin satisfacció a la majoria dels catalans. Mirant cap a un altre costat no se soluciona res i menys amenaçant com s'està deduint d'algunes declaracions populars molts desafortunades. Per aquest camí, els independentistes es continuaran multiplicant. De moment, no es veu ningú capaç de posar seny.