30 de desembre de 2013
30.12.2013
Diari de Girona

El jutge Brandeis, el "trust money" i nosaltres, els catalans

"Ésser treballador, a la nostra terra, vol dir, mig segle després de la reflexió de Vicens Vives, tenir tots els camins tancats per a un esdevenidor com cal"

30.12.2013 | 00:00
El jutge Brandeis, el "trust money" i nosaltres, els catalans

Louis D. Brandeis, d'ascendència jueva, va portar a terme una investigació esgarrifosa sobre el monopoli del diner, és a dir, sobre el "trust money", en la seva obra Other people's money and how bankers use it ("El diner dels altres i com l'utilitzen els banquers"). El 1916, el president Woodrow Wilson el va designar membre de la Cort Suprema dels EUA (1916-1936). Doctor en Lleis per la Universitat de Harvard, va ser un jutge perillós no només per la seva brillantor i coratge, sinó perquè era incorruptible.

Mentre la Casa Morgan personificava el banquer "wasp" (white, anglosaxon, protestant), Khun i Loeb, amb la incorporació d'un dels més reputats financers, el jueu ortodox nascut a Frankfurt Jacob H. Schiff, encarnaven l'altra gran branca de les finances internacionals: la dinastia jueva equivalent als Wargurg, als Rothschild, als Mendelsson, als Baring, etc. La fortuna d'aquests oligarques financers no era estàtica, sinó realment dinàmica. Provenia del maneig dels estalvis i de la liquiditat de tercers, els dipòsits bancaris dels quals representaven la veritable liquiditat de la nació i eren la sang en la vida de les empreses. Varen arribar a apropiar-se, en paraules del jutge Brandeis, de la suma de més de vint-i-dos mil milions de dòlars, suma que representava més del valor taxat de totes les propietats en els 22 Estats del Nord i del Sud que s'estenen a l'Oest del riu Mississippi.

L'antídot contra el "trust money", segons el jutge Brandeis, haurien de ser les caixes d'estalvi populars, els autèntics bancs populars: de la gent, per la gent i per a la gent. Els fons acumulats en veritables embassaments de diner haurien de ser utilitzats per ajudar productivament a les persones pertanyents a les classes socials que realitzen els dipòsits, als impositors majoritàriament assalariats. Les caixes d'estalvi , gestionades pels mateixos interessats, units en l'estalvi sistemàtic amb l'afany de capitalitzar els seu diner, s'han de convertir en l'escola de democràcia financera en benefici dels propis dipositants. Aquestes caixes els ensenyaran a no desviar el seu diner cap als grans banquers. El bon jutge Brandeis acaba la seva investigació amb aquesta esperança: quan els assalariats, els petits comerciants i els industrials aprenguin aquesta lliçó de democràcia financera, els reis del diner hauran perdut els seus súbdits, perquè la intel·ligència financera lliurarà definitivament aquets ciutadans del "trust money".

Nosaltres els catalans, si és cert el diagnòstic de Jaume Vicens Vives, hem estat un poble que mai no ha manejat grans capitals: no hem tingut recursos naturals; no hem tingut tampoc un imperi colonial o mercantívol que folrés d'or el país. El nostre capital col.lectiu s'ha anat creant per la suma d'infinites i menudes aportacions del treball individual. "Només per la capitalització del treball hem arribat a ésser gent en la història econòmica. No cal dir que aquesta serà la llei que hauran de tenir en compte les generacions vinents, si no és que, per primera vegada, brolla de la nostra terra un mannà espontani i generós. Ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per a un esdevenidor com cal".

Ésser treballador, a la nostra terra, vol dir, mig segle després de la reflexió de Vicens Vives, tenir tots els camins tancats per a un esdevenidor com cal. El fruit del treball és confiscat legalment per l'impost de l'IRPF; aquest impost que impedeix la capitalització dels treballadors és el pilar sobre el que s'assenta l'oligarquia i l'Estat-Leviatan. El que va començar essent un impost britànic excepcional i temporal després de la II Guerra Mundial, ha esdevingut l'arma perfecta del consens socialdemòcrata europeu contra les classes mitjanes i treballadores. Liquidar, abolir aquest impost seria liquidar la socialdemocràcia insostenible i ruïnosa. Per això la casta política partitocràtica (PP-PSOE-CIU-PNB-IU etc. i els sindicats) no estan per la labor. Liquidar aquest impost confiscatori suposa donar la responsabilitat a les persones i a les famílies per cuidar del seu patrimoni, de la seva seguretat, de la seva previsió, de la seva educació i del seu esdevenidor i no deixar-lo en mans de la casta política partitocràtica inepte, desbaratadora, lladre i corrupte. (Vegeu els articles "Pensions públiques: una estafa piramidal?", DdG, 6/5/2013 i "Dia de l'Alliberament Fiscal", DdG, 20/5/3013).

El nacionalisme català, sobiranista , independentista, però socialdemòcrata, amb el somniat "Estat propi" jacobí, acabarà per tirar per terra, en el nostre país, l'esperança del bon jutge Brandeis ?("l'afany de capitalitzar el nostre diner"), la previsió de Vicens Vives ("la capitalització del treball és la llei que hauran de tenir en compte les generacions vinents") i l'impuls dels catalans que lluiten per la seva sobirania personal i familiar i per "un esdevenidor com cal", basats en l'axioma jurídic: "La persona amb el seu treball, crea un capital nou sobre el que adquireix un dret de propietat".

La disjuntiva és: volem mantenir l'Estat de Benestar o, millor dit, el Benestar de l'Estat i de la Generalitat ( i, en especial, de la casta política i sindical) o volem el Benestar de les Persones i de les Famílies. Aquest és el veritable dret que hauríem de poder decidir nosaltres, els catalans. Decisió que posarà a prova la nostra "intel.ligència financera", la que recomanava l'incorruptible jutge de la Cort Suprema dels EUA, Louis Brandeis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook