Segons dades facilitades per Renfe, la línia d'alta velocitat entre Madrid i la frontera francesa té tants viatgers com les que uneixen Madrid amb Sevilla, València i Màlaga juntes. Els 6 milions d'usuaris anuals fins a la frontera contrasten amb els 2,5 milions a Sevilla, 1,9 a Màlaga i 1,8 a València. I, paradoxalment, la planificació és va fer just al revés. L'any 1992 es va inaugurar la línia Madrid-Sevilla, el 2007 va arribar a Málaga, el 2008 a Barcelona i el 2010 a València. A Girona i la frontera francesa no ha arribat fins al 2013. La línia més rendible ha estat l'última que s'ha posat en marxa. El calendari, casualment, té molt a veure amb l'origen dels principals càrrecs ministerials. Felipe González i Alfonso Guerra van portar l'AVE a Sevilla; Magdalena Alvarez a Málaga, i els gallecs Pepe Blanco, primer, i Mariano Rajoy i Ana Pastor, després, estan impulsant l'arribada de l'alta velocitat a la seva Galícia natal, un altre projecte que resultarà ruïnós. És l'Espanya de la concepció radial i de l'amiguisme. No és nou. El problema és que no canvia ni amb la crisi més brutal de les últimes set dècades. No hi ha diners, però el Govern continua adjudicant quilòmetres d'alta velocitat a zones sense passatgers. En canvi, les dades són demolidores: les infraestructures s'han de construir allà on hi ha demanda i activitat econòmica. ¿Per què ha d'estar connectada Madrid amb quasi tot l'Estat amb trens d'alta velocitat mentre no se sap quan estaran unides Barcelona i València? Inexplicable. No es tracta de no invertir en les zones més deprimides i pobres. Es tracta, senzillament, d'optimitzar recursos i que les inversions tinguin un retorn a la societat. La primera línia d'alta velocitat a França -que va unir les dues principals ciutats del país, París i Lió- es va inaugurar el 1981 i encara no arriba a tot el territori. Hi ha obres necessàries per vertebrar un país encara que no siguin rendibles. Per exemple carreteres o línies de tren convencional. L'alta velocitat ferroviària no és imprescindible que arribi a tot arreu. A la immensa majoria dels països només es construeix allà on els estudis de viabilitat garanteixen una demanda i una rendibilitat. Els diners no són il·limitats.