Mentre els últims anys Europa ha assistit al drama de la crisi del deute als països perifèrics i a l'emergència de l'Alemanya exportadora com a líder de facto de la UE, als EUA s'ha desenvolupat una revolució energètica que canviarà la geoestratègia dels pròxims anys: la derivada del fracking o fractura hidràulica per a l'extracció de gas no convencional.

Les conseqüències s'observen en el present: els EUA són autosuficients en gas i, en poc temps, ho seran en petroli (segons l'OPEP, podria haver acabat 2013 sent el productor més gran de cru i es calcula que, amb la tendència actual, podria ser exportador net a partir de 2025-2030). Per tant, Nord-amèrica obté un avantatge energètic sobre els altres i, a sobre, redueix la seva dependència respecte de l'Orient Mitjà (fet que explica l'acostament al règim iranià, atorgant-li un paper de futura potència estabilitzadora de la zona, mentre inicia el seu replegamentÉ i malgrat l'empipament dels seus aliats tradicionals, Israel i l'Aràbia Saudita).

Davant aquest panorama, què fa Europa? Doncs res. Davant l'escàs debat sobre la qüestió, s'han imposat els criteris mediambientals (en atendre només a la part negativa dels riscos del fracking i en obviar la possibilitat de disposar d'una font d'energia amb costos baixos per a empreses i particulars).

A més, les lleis europees (on els drets dels jaciments pertanyen als Estats, en lloc de fer-ho a particulars) i el poc desenvolupament d'una indústria de serveis petroliera dificulten l'explotació a gran escala (com succeeix als EUA o Canadà). Amb un efecte apreciable a l'Est continental: la dependència energètica europea és aprofitada per "demòcrates" com Putin per fer xantatge a veïns que aspiren a fugir dels seus tentacles. L'esperable a una Europa envellida i sense iniciativa.