Llegia no fa gaire, gràcies a les xarxes socials, una informació segons la qual un exdiputat del PSC explicava en deu punts perquè Catalunya serà independent. La informació s'havia extret del blog de José Antonio Donaire, exdiputat i exregidor de Sant Feliu de Guíxols. Fa menys d'un any es va donar de baixa del partit. El primer punt era el següent: "Fa uns quants anys, els independentistes dubtaven i els unionistes no. Els primers somiaven una situació que consideraven improbable i els segons s'havien instal·lat en la seguretat i la certesa que la seva via era l'única possible. Avui els independentistes no dubten i els unionistes vacil·len...". Després de l'èxit de la Via Catalana i del fracàs espanyolista del 12-O a Barcelona va quedar molt clar què vol la majoria.

Però, anem pel punt número dos, que diu així: "L'independentisme ha atret la intel·ligència del país. Els professors universitaris, els economistes, els periodistes, els professionals liberals, les classes mitjanes urbanes són obertament independentistes...". No sé si podré transcriure els deu punts i alhora fer un comentari de cada un. Potser el millor seria fer una tria de frases de tots ells. Per tant, tercer punt: "Contra la visió externa, el procés ha estat clarament de baix a dalt...". Quart: "L'independentisme ha fet servir les xarxes socials molt hàbilment...". Cinquè: "El catalanisme és un procés transversal: pagesos, classes mitjanes, botiguers, desocupats...". Sisè: "La televisió i l'escola (...) s'han alineat de fa temps en aquesta direcció...".

Setè punt: "La majoria dels independentistes són conscients dels entrebancs...". Vuitè: "El pla B és impossible...". Novè punt: "Espanya és una marca cremada. (...), És el Monsanto, el Lehman Brothers, el "relaxing café con leche" i el "Ma-to" de Belén Esteban...". I desè punt: "Sóc molt dolent fent prediccions. I gairebé sempre l'erro. Però no veig ni el més mínim símptoma d'alteració d'una crònica anunciada: consulta prohibida, eleccions plebiscitàries, victòria contundent de la coalició del sí, proclamació unilateral d'independència. I sí, l'Estat activarà el 150 i inhabilitarà el president. Però la pressió internacional i la pressió popular faran que aquesta situació esdevingui insostenible...". Fins aquí, resumits gairebé fins a l'esquema, els deu punts del blog de l'exdiputat i exregidor del PSC J. A. Donaire.

Dit això, què més es pot afegir? Segurament, el més destacat de tot és la coherència d'aquest senyor. S'ha adonat que el seu partit s'equivocava prenent la direcció que ha decidit agafar i ha plegat, s'ha donat de baixa. El PSC podia haver deixat sols el PP i Ciudadanos en la seva creuada espanyolista i acompanyar la resta de partits fins a la consulta, demanant als seus votants, això sí, el no en el referèndum o consulta. Però suposo que ha rebut tantes pressions per part del PSOE que finalment ha optat pel suïcidi polític. De fet, les properes europees de la primavera suposaran una patacada electoral sense precedents pels socialistes catalans, perquè la meitat del seu electorat votarà en clau independentista i l'altra meitat per C's.

Ara bé, crec que caldria valorar el context espanyol en el qual es desenvoluparà aquest 2014 i alhora el procés polític i social que viurà el nostre país. Deia J. A. Donaire que Espanya és una marca cremada, i posava com exemples el cafè amb llet de la dona d'Aznar o el "Ma-to" de Belén Esteban. És cert, a Catalunya aquesta marca fa pena, perquè a més cal afegir-hi la corrupció brutal que s'ha destapat en el PP gràcies al cas Bárcenas i el munt de grans empreses constructores que pagaven el tant per cent acordat per accedir d'una manera mafiosa a l'obra pública espanyola. Per no parlar de les obres públiques que cauen a trossos, les inútils i caríssimes o les que no funcionen. Tot plegat amb unes retallades brutals en sanitat, ensenyament i benestar. Però a més ara la filla petita del Rei ha estat imputada per frau fiscal i la imatge pública de la Corona queda molt tocada. Cal recordar la esbroncada que va rebre la Reina fa poc? O sigui, la credibilitat i vàlua d'aquesta gent cau a trossos, tant a Catalunya com a Espanya.

Amb dificultats per arribar a final de mes (quan només fa pocs anys molts d'ells gaudien d'un apartament a Torrevieja), molts espanyols comencen a mirar-se el cost que representa la institució monàrquica amb ulls molt crítics. Fins i tot hi ha sectors de la premsa de Madrid que fa temps que tenen pensat un nom i un cognom sinistre com a futur president d'una possible república. El Rei, malgrat el seu estat físic atrotinat, diu que no pensa abdicar en el seu fill petit. I a sobre, nosaltres, a la perifèria (mirat des de Madrid), a Catalunya, volem fer un referèndum per saber quants de nosaltres volem que el nostre país sigui un Estat independent i quants no. Sóc jo l'únic que m'ensumo un any 2014 amb uns canvis institucionals que podrien ser decisius no només a Catalunya sinó també a Espanya?

Potser caldria recordar una frase de Josep Pla quan escrivia sobra la independència de Finlàndia, un país que primer va pertànyer a Suècia i després a Rússia. Deia això: "Aprofitant l'enorme remolí de la revolució russa, Finlàndia es declara independent el 6 de desembre de 1917 -menys de dos mesos després de la revolució d'octubre". Sabrem, els catalans, aprofitar la nostra ocasió?