El PSC és com el futbol, tothom en parla perquè aparentment tothom creu saber cap a on ha d'anar aquest partit que ha estat de vital transcendència per a Catalunya en els darrers 30 anys. Un servidor reconeix que no sap cap a on hauria d'anar el PSC. En realitat primer caldria saber si ha d'anar cap a algun lloc. Qui sap si li ha passat el seu temps, com molts altres partits que al llarg de la història s'han anat diluint fins a esfumar-se, o altres que han fet llargues travessies pel desert. Està clar que a Catalunya cal un partit socialdemòcrata. Però la pregunta és: cal el PSC?
Aquestes sigles durant 30 anys han aglutinat persones que compartien un model de societat basat en la idea què allò públic era la prioritat però a dins hi convivien diferents conviccions sobre la realitat nacional catalana. En un moment que aquest últim element s'ha convertit en el ser o no ser del país, la part dominant del PSC ha decidit resoldre-ho fent-se estatalista, deixant a la cuneta una part important (és indiferent el percentatge) de la seva gent. El percentatge de divergents serà el minoritari, com diu la direcció, però qualitativament és d'una gran importància. La part desheretada era la veu intel·lectual del socialisme català que durant dècades ha estat la que li ha donat distinció i una gran autoritat. Només cal mirar la cúpula actual del PSC i els seus referents contemporanis per comprovar que no té cap referent... Cap ni un.
Insisteixo la pregunta és: Cal un PSC? Potser el que cal és que es transformi en PSOE i que els desheretats del PSC construeixin un partit socialista d'obediència estricta catalana. I qui sap si, com en el passat, d'aquí a uns anys es tornen a trobar una vegada resolt el dilema nacional. Davant la disjuntiva actual, la convivència és impossible. No es pot pretendre que gent amb criteri intel·lectual obeeixi disciplines castrenses sense alçar la veu. És impossible.
