Castella intenta introduir el castellà a Catalunya -anomenat "espanyol" des del segle XVI- i exterminar el català no pas des de 1714, com molt creuen, o des de Franco, sinó des del segle XV. No hi ha hagut ni un sol moment en què la Corona, les seves institucions, els seus tribunals, els intel·lectuals, escriptors, etc. no hagin combatut la llengua catalana, en un cas realment únic a Europa.

A partir del 1707-1714, a més, aquesta persecució, que vol arribar al seu extermini, ja es fa de totes les maneres possibles, passant per tots els règims i partits; la Constitució de Cadis, que els espanyols esgrimeixen com a "liberal", ja condemna la llengua catalana a la desaparició, i ho han fet totes les successives Constitucions -incloent la de la República i l'actual- i règims -de Primo de Rivera a Franco. El català, de fet, sempre ha estat prohibit i combatut, i encara ens trobem també, amb el PP i l'aquiescència del PSOE, en un punt àlgid d'aquesta persecució -llei Wert, atacs a la nostra llengua a la Franja, les Balears i el País Valencià, etc-. El català no gaudeix de cap règim d'oficialitat real, com el té el francès al Canadà, l'italià a Suïssa o el neerlandès a Bèlgica. Utilitzar-lo a la retolació, l'etiquetatge, la publicitat, encara és una entelèquia, i el propi Estat incompleix els deures constitucionals de protegir aquest dialecte de l'espanyol (tal com, de fet, és anomenant a la Constitució, on no es reconeix la nostra llengua, però sí el deure de protegir-la). Els topònims realment oficials són espanyols -i ho podem veure a Internet, on al Facebook jo hi haig de posar, obligatòriament que els meus pobles són "Porqueras", "Bañolas" o "Gerona", i així tot.

Per tant, que el català encara es parli, s'hi escrigui i s'hi canti, és un autèntic miracle, i un fenomen únic no solament a Europa, sinó al món. Això diu molt a favor del poble català, i aquesta hauria de ser l'autèntica base i motor de l'anhel independentista -més enllà de l'economia, que deixem per als tebis o poc convençuts-. Si algú usa el català, si estima mínimament aquesta llengua, doncs, té l'obligació moral de ser independentista, cosa d'una lògica abassegadora.

Les dades facilitades recentment per diferents institucions sobre el coneixement de la llengua catalana han mogut els periodistes de parlar de "rècord històric", amb xifres que oscil·len entre un 95,2% i un 97% de la població que l'entén, entre un 73,2% i un 84,3% que la sap parlar i entre un 55,8% i un 70,1% que la sap escriure.

Aquestes dades, però, tot i ser certes, ofereixen una visió molt esbiaixada de la realitat. Ningú ens parla del seus ús real, de la impossibilitat d'usar-lo en molts àmbits, dels baixos índexs de lectura en relació amb espanyol i de la preocupant degradació de la competència lingüística.