Aquests dies s'escriu i es discuteix molt sobre els díscols del PSC, fins i tot massa. Hauríem de parlar, però, amb una mica més de propietat i referir-nos a Ros, Geli, Elena i Ventura com a dissidents. Un dissident, ens recorda l'IEC, és aquell "que s'ha separat en matèria de doctrina d'una comunió religiosa, d'una escola filosòfica, artística, d'un partit polític", mentre que un díscol, és algú "que és difícil de governar, no fàcilment corregible". Ros o Geli, amb capacitats de comandament contrastades, difícils de governar? De cap manera.
Dissentir és difícil i, en condicions normals, qui ho fa es guanya el dret a la marginalitat. La majoria, per norma, és impietosa, sovint cruel, amb la minoria que la contradiu, perquè interpreta la discrepància com un desafiament. En política, el dissident rep bufetades i vituperis dels camarades i elogis i abraçades dels rivals. Ningú no vol el dissentiment a casa i tothom l'anhela al saló del veí, perquè la discrepància de la doctrina partidària és interpretada com a senyal de debilitat de l'organització que la pateix.
Aquesta setmana el Parlament ha viscut un acte de rebel·lia política inhabitual, i tothom, excepte en Pere Navarro i quatre més, ha fet una defensa explícita, gairebé pornogràfica, del dret a dissentir. Esquizofrènic, tot plegat: Ros, Geli, Elena i Ventura són uns proscrits al carrer Nicaragua i uns herois a l'Assemblea Nacional Catalana; el PSC reclama a crits el seu dret a dissentir del procés cap a la independència, però no tolera la indisciplina des de l'escó; la majoria política (i demoscòpica) pro dret a decidir, felicita els quatre socialistes valents alhora que fustiga sense miraments la dissidència anticonsulta. En definitiva, la societat del dret a decidir viu convulsionada per l'opció de dissentir. Força esquizofrènic, sí, i molt català.
