Amb pregunta i data, en un país normal, hauria arribat el moment de l'alta política. Però d'ençà de l'11-IX-2012 i d'ençà que el Govern central s'assabentà que una majoria de catalans volia fer una consulta sobre el dret a decidir, des de la metròpoli s'han anat repetint dos mantres. Primer: "La consulta no hi cap, en la Constitució". Miquel Roca i M. Herrero de Miñón, pares de la Constitució i alguns catedràtics constitucionalistes diuen que sí, que hi cap, però aleshores repeteixen com lloros el segon mantra, l'art 1.2: La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat. Els més aperturistes asseguren, així les coses, que la consulta es podria fer si votava tot Espanya. Com si les esmenes als Estatuts les hagués hagut de votar tothom! Com si la nació catalana hagués deixat d'existir amb la Constitució de 1978. No s'ho creuen ni els que ho argumenten (p.e.: Felipe ?González). Però busquen arguments i, aleshores, empren com a tercer mantra l'art. 2 del text Constitucional -un article mal forjat, que pressuposa una hipotètica preexistència de la nació espanyola anterior a les de les nacions ètniques (basca, asturiana, gallega, catalana, castellana, andalusa....) i que va ser imposat per un dels poders fàctics- que diu així: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Per a més inri, l'art. 8.1 fa així: Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional. Es tracta de no permetre cap marge de maniobra. Per això, algunes mentalitats lúcides, l'any 1978, abans del referèndum constitucional, proclamaven que el text sancionava una "presó de nacions". Per si la cosa no estava prou lligada i ben lligada, vet aquí l'art. 149. 1: L'Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: [n'esmenta trenta-una, de competències i afegeix:] 32a. Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.
Davant de tot això, què es pot fer? Sense voluntat política com la que van demostrar PSOE i PP per adequar la Constitució al que demanava Europa, poca cosa. Per això el Consell de la Transició va proposar cinc camins i per aquest ordre: 1r, cercar voluntats polítiques i carregar-se de raons; 2n. emprar les lleis de consultes catalanes; 3r. recórrer a l'art 92; 4t, recórrer a l'art. 150.2 i 5è fer unes eleccions plebiscitàries.
Atès que les voluntats polítiques són inexistents (ja hem vist la reacció de la metròpoli), ens omplirem de raons i passarem al segon camí. La Llei de consultes populars per via de referèndum del 17 de març del 2010, a més d'estar recorreguda al Constitucional, té dos problemes: s'ha de demanar permís al Govern central i, a més, la consulta només té caràcter consultiu (art. 12). Des del 2011 que es debat una Proposició de Llei de Consultes populars per via no de referèndum, amb l'objectiu de regular futures consultes catalanes sense necessitat de demanar permís al Govern espanyol. Diuen que s'enllestirà abans de dos mesos. Després que la Sentència del TC contra l'Estatut anul·lés la competència de Catalunya per convocar Referèndums ens cal una llei així, atès que aquesta Sentència deixà incòlume la competència de la Generalitat de Catalunya sobre totes les altres formes de Consultes Populars que no fossin referendàries. Fins el PSC-PSOE ho va entendre i retirà l'esmena a la totalitat el passat 15-III-2012. Tanmateix, quan el passat 8 de novembre la CUP presentà un text (acceptat per ERC i ICV) per convocar consultes sense permís del Govern central en cas de bloqueig, CiU sumà els seus vots a PSC, PP i C's; el president Mas demostrava que, mentre fos possible, no volia tirar pel dret... Ara, ben segur que també sap que la llei que surti anirà de pet al TC. Mala peça al teler.
Arribem així al tercer camí, el de l'article 92. Fa així: 1) Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans. 2) El referèndum serà convocat pel rei a proposició del president del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3) Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució. Aquí és quan es torna a argumentar amb la cançó enfadosa que "tots els ciutadans" vol dir "poble ?espa?nyol", on resideix la sobirania. Bucle a 1.2.
Ens queda el 4t camí, el de l'article 150.2, que és una via de sortida del 139.1) 32a esmentat abans. Diu així: L'Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l'Estat es reservi. Això sí que depèn de pura voluntat política! Segons doctrina constitucional ja s'ha fet: amb els referèndums de ratificació de l'Estatut, la Constitució delega a Catalunya l'acceptació del seu nivell de competència. Que no diguin que la consulta no cap en la Constitució. Que diguin que no els dóna la gana de deixar-nos votar. Però, tranquils, que ens diran que no pot ser perquè la natura de la transferència no és susceptible de delegació. Ja ho veuran.
Total, ens queden eleccions referendàries amb tot els seus interrogants. El xoc de trens esdevé ineluctable. És igual que la Constitució a Catalunya no es compleixi. Ens volen fer empassar el per força la unitat i Espanya és plena de diferències. I no protestem al TC!
Xoc de trens és una metàfora. El tren és l'Estat i nosaltres som un vagonet. Què pot passar? Que ens apliquin el 155.1: Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l'atengués, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l'interès general esmen?tat. Són paraules majors, però no fan tanta por. Primer el Govern central ha de requerir alguna cosa al President. Quina cosa? Que no sigui democràtic en demanar una consulta democràtica? Menys difícil serà obtenir el vist i plau del Senat. (Mentrestant, a Catalunya creuen que no passaria res?) Podria arribar la suspensió de l'autonomia. (I com es substitueixen els càrrecs específics del govern? Amb botiflers? Amb castellanoparlants aterrats amb paracaigudes?) L'altra solució seria l'empresonament del govern, com el 1934. Fantàstic! Màrtirs i tot! I, després, què? Catalunya continuaria sotmesa i submisa? Qui ho pot pensar? El després del xoc de trens és més independència que mai sota la mirada d'Europa. Els temps han canviat molt. Potser és hora de començar a demanar-se qui té por del xoc de trens.
