El 22 de juny de 1976 es va celebrar al Palau Blaugrana el Míting per la Llibertat, que seria un primer pas per unir les forces del socialisme català. Una pancarta anunciava: "Vindrà aquell dia que el treball vencerà". I una altra expressava: "Colze a colze pel socialisme".

En efecte, la divisió clamava al cel i el 4 d'abril de 1977 se signava un pacte entre el PSC (Congrés) liderat per Joan Reventós i la Federació Socialista Catalana del PSOE amb Josep Maria Triginer al capdavant. Ambdues forces, amb el nom de "Socialistes de Catalunya", guanyarien les eleccions gene?rals de 1977 a Catalunya.

Ara bé, no va ser fins al juliol de 1978 que es va fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) format pel Partit Socialista de Catalunya (Congrés), la Federació Catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) que havia liderat Josep Pallach.

Malgrat la unificació, no tot van ser flors i violes. L'any 1980, després de perdre les eleccions autonòmiques contra tot pronòs??tic, es celebrava enmig d'una forta crisi interna el 2n Congrés del PSC que va elegir una nova direcció, sense participació de l'anomenat sector obrerista.

Segons explica Josep Maria Triginer, els militants de la Federació Catalana del PSOE titllaven als dirigents del PSC de "socialistes de saló, hereus de la tradicional classe dirigent catalana". I aquests són els que han dirigit el PSC durant més de trenta anys.

La memòria històrica del socialisme pervivia en la consciència de la d'una majoria d'electors que durant anys votaria el PSOE a les generals i s'abstindria a les autonòmiques. Aquest comportament electoral era una imatge fidel d'una frustració permanent en no poder conciliar la "qüestió nacional" i la "qüestió social".

Els objectius de les elits econòmiques de Catalunya són diametralment oposats als interessos dels treballadors. Per més que alguns s'hi entestin, nacionalisme i socialisme són incompatibles. La convivència idíl?-?li?ca entre opressors i oprimits és un desideràtum que la realitat s'encarrega de desmentir dia a dia.

Per tant, l'episodi dels tres diputats "crítics" que han votat a favor de demanar a l'estat que delegui la competència per celebrar una consulta, quan s'ha decidit de forma unilateral el dia i la fórmula, és una presa de pèl a tots aquells que no combreguen amb l'independentisme.

Tant els diputats com els seus seguidors partidaris d'una Catalunya independent i separada d'Espanya han d'abandonar el par?tit, per dignitat i honradesa. El PSC necessita clarificar el missatge a uns electors desorientats. I tot i aquells que borden, la marxa dels dissidents seria un senyal que s'avança pel camí de "suar socialisme".