ego la major, i perquè sigui així amago les dades perquè no les puguis veure. Així és com el govern del PP pretén fer el debat sobre la justícia distributiva a Espanya i com pretén convèncer els catalans dels avantatges de pertànyer a Espanya. La conclusió més ràpida és que el ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro ha vist el resultat de les balances fiscals i, espantat, ha decidit treure-les del debat perquè donaven la raó als arguments catalans.

Dilluns passat es va publicar un article de l'exministre socialista José Borrell fent mofa del dèficit fiscal català. El mateix dia Xavier Sala Martin responia la demanda de Borrell. Aquest deia en l'article que, si es mira la contribució que va fer Catalunya a l'estat i el que va rebre l'any 2009, el resultat va ser un dèficit de 792 milions. Amb molta sornegueria demanava que algú li expliqués on eren els 16.000 milions que es diu hi ha de dèficit. Sala Martin li va explicar que els 16.000 milions són el resultat de la neutralització dels comptes. Els pressupostos diuen el que s'ingressa i el que es gasta, i això és el que passa amb els 792 milions que troba Borrell. Però si els ingressos no són suficients, com va passar el 2009 en una xifra de 81.113 milions, bona part de les despeses de l'Estat es paguen a deute, concepte que s'ha de "neutralitzar" incorporant-lo en els comptes, deixant clar qui els paga. El 19,3% d'aquest deute a ?l'any 2009 (percentatge que correspon a Catalunya) són 15.618 milions. Si el mateix exercici el fem sobre les dades del 2010, l'últim any del que es disposen dades, el dèficit torna a ser de 16.543 milions d'euros.

Els economistes de Madrid insisteixen a dir que aquesta manera de calcular els desequilibris territorials no és correcte, contradient la metodologia que es fa servir en els països de referència que els empren per corregir el mal funcionament de les balances fiscals. Si aquest debat s'hagués fet a principis del decenni 2000 ben segur que no s'hauria arribat on ara som, no hauria fet falta ni refer l'Estatut.

Negar les balances fiscals és no voler admetre l'esforç de les regions que participen més en el finançament. És mala fe o senzillament poca intel·ligència social. És molt ingenu pensar que carregant el dèficit de l'Estat contínuament sobre les espatlles dels mateixos mai passarà res.

El PP ara diu que vol calcular el cost dels serveis a cada regió. Pot ser un bon exercici sempre que s'acompanyi de les balances fiscals i quedi palès qui paga el deute, si els catalans o els extremenys. Si es fa bé el càlcul dels serveis veurem què costa al ciutadà l'ensenyament (computant el privat), la sanitat (incorporant les mútues), el transport públic i els peatges. Serà bo fer el debat.

Tot això coincideix amb la publicació de les dades de l'enquesta EPA sobre l'atur que mostra, com ja sabíem que passaria, que Catalunya està sortint de la crisi més ràpid que la resta de l'estat. El mateix ministre ha sentenciat que Espanya està superant la crisi gràcies a Catalunya. Fa mesos que a Madrid han descobert que el model econòmic que prevaldrà en el futur és el que ara mateix hi ha a Catalunya, el de l'impuls industrial que permet l'exportació i la captació de turistes estrangers. L'aportació catalana, amb un 16% de persones del total i el 19,3% del PIB és d'un 25% en exportació i en entrada de turisme estranger. La locomotora catalana es fa evident. Traslladar aquest model a la resta d'Espanya no és gens clar: des de l'any 1985 s'han invertit milers i milers de milions a la meitat sud d'Espanya (per sota de l'Ebre) que no han servit per crear teixit empresarial. Com es pot pensar que ara es podrà crear economia productiva si no hi ha indicis de cultura empresarial?

A mesura que el procés català avança s'evidencia més i més el nerviosisme dels polítics espanyols. Divendres mateix Alicia Sánchez Camacho va provocar els seus conciutadans dient-nos que érem com els militants d'ETA: excloents. Ella sap que no és així, que aquí el debat s'està fent de manera democràtica i pacífica, que són ella i els seus companys de partit qui s'oposen a fer el debat, negant-ho tot. Un altre company seu, Alberto Núñez Feijóo va dir que a Catalunya impera el peronisme, no entenent com s'han alineat en un mateix objectiu forces de ideologia tan dispar com CiU i la CUP. Mariano Rajoy ha insistit que Espanya és indivisa, i que si es surt d'ella hi haurà aranzels, que sortirem del paraigües de l'euro, que ens faran fora de la UE i de tots els organismes internacionals...

La reacció extemporània del PP és fruit de veure que el camí que ha engegat Catalunya els fa perdre poder i riquesa, sigui quin sigui el resultat final. Havent acceptat a contracor que no podran fer servir la força, ara intenten fer por perquè els aterra veure que sense l'economia catalana i sense la seva aportació fiscal no són res. Separats de Catalunya fa molt i molt fred, el mateix que a Portugal, per això és interessant observar el camí que van fent digerint els arguments i contrarestant-los amb bajanades per fer por. Ara ja saben que amb les balances fiscals tenim raó. Nosaltres, mentrestant, seguim fent la nostra: exportant i atraient turistes sota la marca Barcelona, sortint de la crisi i complint terminis cap a la solució final. Ni l'aparell de l'Estat es perfila tan potent com prevèiem al principi, ni els arguments que aporten tenen pes. El camí és bo.