Al llarg de tot aquest mes de gener el PP havia proclamat del dret i del revés que en la convenció de Barcelona, Mariano Rajoy explicaria un pla per tal de frenar l'independentisme. Havia aixecat molta expectació no només la seva intervenció, sinó també la del seu ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.
Al final, tot un foc d'encenalls i una gran decepció. De tot allò que s'havia anunciat, res de res. Tot plegat, un míting en un escenari aïllat de la societat catalana en el qual es van repetir els missatges de sempre davant la decepció de molts ciutadans que no són independentistes i que avui no es veuen representats per cap formació política.
El tándem Camacho-Cospedal és una autèntica fàbrica d'independentistes. S'autoalimenten d'una serie de referències que no tenen res a veure amb Catalunya. A la presidenta de Castella-La Manxa se li podrien perdonar els seus disbarats, però que l'Alícia compari la situació dels populars catalans amb els seus col·legues bascos que patiren el terrorisme d'ETA és del tot imperdonable.
Algunes frases feien mitja por i semblaven dirigides a una seriè d'espanyols que viuen a Catalunya però que són anticatalans. El mateix presentador del Telenotícies vespre va entrevistar en directe mig espantat el ministre Montoro, que es va negar a publicitar les balances fiscals. Fins i tot el periodista li va dir que davant les pressions dels farmacèutics li faria algunes preguntes que ell tot solet mai no s'hauria atrevit a formular. Mentrestant, Montoro llegia un guió establert sense preocupar-li els interrogants que formulava el seu interlocutor.
D'altra banda, el discurs de Rajoy fou decebedor. Tenia una gran oportunitat per formular una alternativa a l'independentisme. Un full de ruta al qual s'hi pogués afegir un gruix molt important d'electors que són catalans, fins i tot catalanistes, però que no volen separar-se d'Espanya. Però Rajoy els va deixar a la intempèrie entre altres motius perquè la gent que l'envolta viu en el cotxe oficial però no trepitja els carrers i places de Catalunya.
Rajoy tenia una gran oportunitat. Podia ser un referent per a molta gent que avui se sent òrfena i que no combrega amb els objectius secessionistes del tándem Mas-Junqueras. De molts ciutadans que volen una Catalunya dins de la Unió Europea i que trien lliurement continuar col·laborant amb l'economia espanyola, el seu comerç, el seu turisme o la seva cultura, sense trencadisses ni malmetent els anys d'història que els uneix. Però el president del Govern hi va renunciar. Va preferir esgrimir la Constitució i el poder que dóna l'estat. Però va desarmar la moral dels electors que esperaven una resposta constructiva, respectuosa i fins i tot afectuosa.
Amb aquest discurs tant del segle passat, no es fa estrany que els Ciudadanos d'Albert Rivera puguin acabar apallisant-los en les urnes. Les enquestes així ho manifesten i el declivi del PP a Catalunya pot portar el partit conservador a uns posicionaments testimonials des d'un punt de vista parlamentari.
Però allò més preocupant és que mentre l'independentisme, encara que improvisi cada matí, té un discurs i una estratègia més o menys dissenyada, el Govern espanyol no té cap pla per a Catalunya. És incapaç de fer cap proposta ni de fer pedagogia en positiu dels seus posicionaments. Només té el discurs de la por, i aquest ja està més que caducat.
