Crec que el PSC ha fet bé a no sancionar els diputats que no van respectar la posició del partit en la consulta sobiranista. I a mantenir oberts els canals amb la dissidència. Aquest sí que és un gest d'afirmació i independència, quelcom necessari sempre, i més quan ets a l'oposició. Tampoc li vindria malament alguna cosa així al partit germà -el PSOE- i a la resta dels partits socialistes europeus els quals -a més de possibles bestieses i claudicacions- ho tenen cru davant el verdader poder en la (mala) ombra -les finances internacionals i impunes-, enfront de les quals no han sabut, o pogut, aixecar un contrapès a escala europea, perquè a escala menor no crec que funcionés. Aquest és l'objectiu prioritari per a un socialista, penso. Però és que el PSC té un altre problema sobrevingut i és el de la seva identitat precària, qüestionada, mestissa. Una catalanitat que necessita d'una acreditació contínua, d'una validació que s'expedeix en oficines que els socialistes no controlen. El que explica, de passada, aquesta paternal condescendència amb què alguns dirigents de CiU tracten el soci, amic i rival i, també, el gegantí cabreig que va exhibir Jordi Pujol quan Pasqual Maragall li va dispensar un tracte simètric. A Catalunya, com en totes les nacions, és més important el poder horitzontal que el vertical, que és el derivat del joc dels partits, els comptes electorals i la formació de majories. És més fàcil veure'l en un exemple llunyà: Espanya, per exemple. Aquí ja tenim tants anys de democràcia com va durar Franco -sí, estimat-, tots sabem que l'Episcopat no es presenta a les eleccions i no obstant això, cal veure el que pesen ses eminències. La referència dominant a Catalunya és el catalanisme, un joc civil que involucra partits, entitats, editorials, mitjans, patrons i abstencions, un joc administrat per CiU i, de manera subsidiària, per ERC. El PSC juga en aquest terreny, perquè no fer-ho seria perillós i potser irresponsable, però li convé i molt anar marcant territori. El seu. No necessiten patents.