Vint-i-cinc anys després de la seva mort, la figura de Dalí continua engrandint-se i despertant l'interès d'un públic molt heterogeni. Els vèrtexs del triangle dalinià no deixen d'atraure visitants dels cinc continents.

Tot i que l'èxit apoteòsic de Dalí ens pot fer pensar el contrari, ser pintor, per aquests rodals, no ha estat mai una tasca fàcil o agraïda. Força artistes han pintat a la contra dels desitjos familiars. O envoltats d'un núvol de desinterès cap a les seves creacions.

Aquesta situació ve de lluny. S'inaugura amb Marià Llavanera, el pare de l'escola pictòrica empordanesa. A casa seva li exigien que fos pagès. I potser ho hauria estat si no hagués conegut Puig Pujades, el primer gran dinamitzador cultural de la Figueres moderna.

Un dels companys de Llavanera, Josep Bonaterra, va haver de dedicar-se al comerç per poder viure. Això li permetia prescindir de les tendències del mercat pictòric i anar a la seva. Bonaterra exposava cada any a la sala Icària, amb unes vendes força testimonials.

Joan Sibecas, Bartomeu Massot o Evarist Vallès també podrien figurar en la llarga nòmina d'autors ultralocals incompresos. En la seva dèria per eixamplar l'horitzó artístic d'aquest racó de món, ells i altres companys van topar sovint amb uns crítics d'art que condemnaven qualsevol gest que fos un pèl agosarat.

Vint-i-cinc anys després, el cas de Dalí es miraculós. Però també ho és que, al llarg del segle XX, l'Empordà hagi aglutinat un nucli d'artistes ben nombrós, enmig d'unes condicions històriques i culturals força raquítiques i adverses.