Cartes

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE. TORROELLA DE MONTGRÍ.

Aquesta setmana s'ha dit en un mitjà de comunicació que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) havia rebutjat ser la seu de la gran retrospectiva de Dalí, que ha batut rècords d'assistència al Centre Pompidou de París amb 790.090 visitants, i al Museu Reina Sofia de Madrid, amb 732.339. Immediatament Ferran Mascarell ha apuntat que el rebuig de l'exposició havia estat una decisió de l'anterior direcció del MNAC i poc després Maite Ocaña, l'antiga directora, ha assegurat que no havia rebutjat acollir l'exposició perquè no l'hi havien ofert.

És veritat que encara hi ha un cert prejudici sobre Dalí a Catalunya pel seu apropament al règim franquista, però també ho és que, malgrat que tinguem un Museu Dalí a Figueres, aquest no té les ?obres més destacades del pintor. Per tot això crec que portar la retrospectiva aquí hauria estat una bona oportunitat per gaudir d'una gran exposició i conèixer millor l'obra d'aquest artista, i amb èxit de públic garantit.

Ens hem de remuntar a l'any 1983 per recordar una gran mostra de Dalí a Barcelona, que havia tingut lloc el mateix any al Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid. Va ser al Palau Reial de Pedralbes on es van exposar més de 400 obres del pintor empordanès, realitzades entre 1914 i 1983. Es confirma, doncs, que Barcelona està perdent la seva posició privilegiada dins del circuit expositiu internacional. Sembla que Madrid s'està quedant amb aquesta exclusivitat.

Resposta al Sr. Picas de la Jonquera

joan enric carreras mercader. bellcaire d'empordà.

Benvulgut Sr. Picas, novament m'adreço a vostè que com a historiador sempre ens explica coses interessants, sobretot del 36-39 i rodalies. Aquesta de Tossa, crec que ja ens la va explicar una altra vegada, però bé, no és aquest el problema, m'agradaria que també ens expliqués les atrocitats fetes per l'altre bandol (el de vostè). Sé que té una edat avançada i és un reconegut historiador, a més de ser l'autor d'uns dels Pastorets més representats, juntament amb els de Folch i Torras. Podrà veure que conec una petita part de la seva obra, i és per aquest motiu que m'agradaria saber de la seva experiència, i per la seva ploma, les atrocitats fetes per "Franco y sus muchachos" que molta gent no ho sap de "primera mà". Sí, ja sé que els "rojos" no deixaven fer coses a l'Església, i també van fer atrocitats, com molt bévostè sempre explica, però de les moltes més fetes pels seus "amics" no ens en diu mai res, i és una llàstima no tenir aquesta oportunitat. Només li diré que era molta la gent que havia de fer "coses d'amagat" a part d'anar de Tossa a Santa Coloma. Sobretot havien d'amagar-se de dir el que pensaven... Ja ho veu, en canvi jo avui puc dir el que penso amb llibertat, potser per a vostè aquesta llibertat val molts diners, però li puc assegurar que la meva no té preu. Animi's i ens expliqui el que sap. Gràcies, fins a la propera, Sr. Picas.

Per als vianants

del centre

LLUÍS CARRILLO POZO. girona.

Un grup de veïns hem decidit fer per a vianants el nostre cèntric carrer. Ho avisem des de ja. Iniciarem una campanya d'informació entre els veïns disconformes -generosament regada amb les subvencions que sens dubte l'Ajuntament ens concedirà, perquè en cas de no ser així no pagarem l'IBI-, i en qüestió de mesos sotmetrem la qüestió a consulta veïnal. Per descomptat, votarem només nosaltres, els empadronats en el nostre carrer. Els avantatges són evidents: s'acabaran els sorolls de cotxes, podrem passejar per un ampli bulevard, i estem segurs que la mesura beneficiarà els comerços. I sobretot, aquesta és la nostra voluntat. És el que volem per créixer com a carrer. I prou. El trànsit rodat, que es busqui vies alternatives. No crec que hi hagi cap feixista que negui el nostre dret a decidir. Hi haurà alguna cosa més bonica i democràtica que votar? Demano a l'alcalde que sigui conseqüent amb el que predica, ens doni diners, ens cedeixi el padró i ens faciliti locals i urnes.

Caps quadrats

francesca barti i comalat. banyoles.

Solters i solteres d'entre 30, 40 i 50 anys es troben en una situació complicada per tenir una relació sentimental duradora. Milions de persones romanen connectades a Internet gran part del dia enlloc de comunicar-se amb la seva pròpia essència, així com també les relacions cibernètiques tenen més èxit que les humanes. A on ha anat a parar la realitat arrelada a la terra? És ben natural que ens tornem caps quadrats i que preferim passar més moments davant d'una pantalla delimitada que sortir a passejar i escoltar el cant dels ocells. No obstant això, hi ha persones que han trobat la parella de la seva vida per Internet i manifesten que els va millor que l'anterior parella...

Cal destacar que sovint les pors i les inseguretats són els motius pels quals moltes persones s'amaguen darrere la pantalla creant perfils que no es corresponen a la seva realitat. Internet pot ser un magnífic canal per obtenir informació i conèixer persones però també pot ser una supervia per aïllar-se, romandre tancat en si mateix, fomentar les obsessions i les paranoies i, sobretot, els malentesos.

El vot democràtic hipotecat

Màrius Viella. La Bisbal d'Empordà.

Perquè el món sigui complet, hi ha d'haver de tot, però massa sovint, massa de dolent i poc de bo; massa corrupció, massa especulació, i massa afany de poder, que esclavitza i transforma els cervells de pensament únic.

Catalunya i Espanya estan immersos en un debat en què la democràcia hauria de dominar per sobre de tots els pensaments absolutistes. Les lleis establertes pels poderosos impedeixen l'efectivitat de la democràcia, especialment quan permeten hipotecar el vot del ciutadà i dels seus representants al Parlament i al Congrés dels Diputats; els interessos dels partits majoritaris, que sempre són els mateixos que impedeixen la renovació, de tot allò que és a favor de la majoria de ciutadans, sovint esdevenen corruptes.

Sempre he defensat la llibertat de vot i el vot secret en tots els comicis; és denigrant veure al Congrés i al Parlament a l'hora de votar, quan els portaveus dels partits ordenen mitjançant senyals digitals l'opció de vot que exigeix la cúpula del partit, quan de ben segur, no tothom hi està d'acord; però el sou dels diputats és tan llaminer, que fins i tot molts votarien perdre un ull si l'adversari es quedés cec; aquest és el cas del PSC capitanejat per Pere Navarro, a les ordres de Pérez Rubalcaba (PSOE), il·lusionat per obtenir un ministeri a Madrid davant les perspectives de que el PP perdi les properes eleccions; i les guanyi el PSOE, suposant que al PSC li quedin suficients votants per donar-li el suficient suport.

S'ha de felicitar els que han trencat la disciplina de vot, i no tan sols els que ho han fet ara, sinó a tots els que ho han fet en diferents i anteriors votacions.

Actualment i amb crisi, quan hi ha majoria absoluta al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, no és necessari que, ni ara ni mai, tanta concurrència d'endollats; només amb els parlamen?ta?ris de cada partit n'hi hauria d'haver prou, i estalviaríem moltes dietes i desplaçaments innecessaris, perquè molts dels assistents hi fan el mateix que un gos a missa.