Una característica dels populismes és posar en primer pla el caràcter adversatiu del seu discurs: el de fer política contra algú o contra alguna cosa. Totes les opcions polítiques tenen les seves fílies i les seves fòbies, però els populismes accentuen la descripció d'allò negatiu, l'alerta contra l'amenaça, per tot seguit oferir-se a combatre-ho. Els populismes triomfen en èpoques de crisi perquè una part dels ciutadans no comprenen l'origen dels seus mals, i tendeixen a acceptar les explicacions fàcils que identifiquen culpables simples.
La tendència s'ha donat i es dóna a dreta i a esquerra, i s'accentua quan entra en joc la identitat nacional. S'ha assenyalat (i perseguit) com a causa absoluta de tots els mals els heretges, les bruixes, els jueus, els moros, els eclesiàstics, els maçons, els comunistes, els bancaris, els polítics i els nacionalistes d'una nació diferent de la nostra. I s'ha divulgat la falsedat que liquidant-los se solucionarien tots els problemes.
De vegades, els qui escampen tals doctrines hi creuen realment, però resulta molt difícil imaginar que els màxims dirigents no coneixen la feblesa del que propaguen. Res, enlloc, no és mai tan senzill, i les situacions de crisi tenen una gran complexitat i exigeixen polítiques igualment complexes que, en un món com el nostre, no depenen d'un sol govern. Això, els dirigents polítics ho saben, però suposen que identificar enemics fàcils dóna més vots, i la crisi ja la resoldran entre Obama, la Merkel i el BCE.
No obstant això, també saben una altra cosa: que molts electors són suficientment intel·ligents per identificar els trucs populistes, i abusar-ne pot fer sortir el tret per la culata. Les societats madures es resisteixen als contes sobre llops ferotges.
El debat sobre el recurs al populisme es dóna en tots els grans partits, però ara mateix s'ha aguditzat a la zona del PP per la caiguda en les enquestes i la imminència d'unes eleccions, les europees, amb característiques d'examen parcial i en les quals, a més a més, tendeixen a prevaler les opcions extremes. Assetgen Rajoy perquè no adopta un posat d'orgull i intransigència, malgrat el "no passaran" pronunciat a Barcelona el cap de setmana passat. No en tenen prou, i alguns se'n van. Obliden que amb orgull i intransigència va construir Aznar una derrota, després d'haver guanyat la majoria absoluta amb flexibilitat centrista.
